Una càpsula del temps victoriana, per Olga Merino

Fa uns quants dies, a Edimburg, capital d’Escòcia, on no se celebrarà un segon referèndum sense el beneplàcit de Londres, s’ha produït un curiós descobriment durant unes obres de remodelació. Explica la BBC en una notícia ja viral que un lampista anomenat Peter Allan es disposava a canviar un radiador de lloc quan al fer un forat a l’atzar a terra, a fi d’ubicar la canonada, va aixecar les taules i, pam, va aparèixer el tresor: un flascó (de whisky) amb un paperet a l’interior, escrit en temps de la reina i emperadriu Victòria. El lampista va baixar les escales en bloc per mostrar la troballa a la propietària del pis, Eilidh Stimpson, i entre els dos van intentar extreure el paper amb pinces i tenalles. Res. Com que l’estaven esquinçant, van decidir tirar pel dret, trencar l’ampolla amb un martell per llegir el missatge. Un parell de bèsties. ¿I si tot és un muntatge? És igual; la història mereixeria ser certa per bonica. L’escrit a llapis diu: «James Ritchie i John Grieve van posar aquest terra, però no es van beure el whisky. Sis d’octubre de 1887». FRASE POÈTICA S’han acarat els noms dels operaris en el registre i, en efecte, no només van existir, sinó que vivien bastant a prop l’un de l’altre. Després de mamar-se el licor, els dos obrers van rematar el missatge amb una frase d’alè poètic: «Qui alguna vegada trobi aquesta ampolla pot pensar que la nostra pols està volant al llarg del camí». ¿Serien amants? Pobres diables, ni en la més inspirada de les borratxeres haurien imaginat que la seva història es propagaria com el virus de la verola mitjançant un aparell vampíric que cap al palmell de la mà. Potser tampoc es van adonar que regnes i imperis es fan i es desfan a l’oceà del temps. ‘Dust in the wind’. TRESOR AMAGAT Un missatge dins d’una ampolla, com en les millors històries de pirates. De petita, em fascinava tant la idea de furgar el terra per trobar un tresor, com la contrària, amagar-hi alguna cosa per retrobar-la. Una vegada, al poble, vaig plantar un pinyol de préssec a menys d’un pam del terra, en la ingènua esperança que sortiria un arbre i seria només meu a l’estiu següent. Escriure s’assembla bastant a cavar un solc amb fe. La idea se’ls ha ocorregut a d’altres molt abans, però m’agrada especialment en el poema de l’irlandès Seamus Heaney titulat ‘Digging’, on, a l’altre costat de la finestra, percep l’aixadella el seu pare ancià. Sent el xipolleig del llot i la precisió del metall contra arrels i terrossos. I pensa en el seu pare de jove i en el seu avi i els seus ancestres, arrencant a la terra patates o bé turba. «Entre el índice y el pulgar / reposa la pluma. / Cavaré con ella». Pot ser que un no sàpiga on va, però sí d’on ve.

Una càpsula del temps victoriana

Sobre la troballa a Escòcia d’una ampolla amb un missatge de 1887

El més llegit