Entre el 2004 i a mitjans del 2007 qualsevol ciutadà que entrava en una sucursal bancària o de caixa d’estalvis per demanar una hipoteca rebia totes les facilitats del món per obtenir-la. N’hi havia prou de presentar-hi una nòmina i mostrar il·lusió. S’oferien hipoteques que, en alguns casos, arribaven a representar fins a més del 100% del valor de la vivenda comprada, davant del que, llavors, era un aconsellable 80%. Tampoc es tenia en compte si la quota anual de la hipoteca superava el 35% dels ingressos bruts del comprador. ¿Els anys per pagar? S’estiraven com un xiclet. Es podien aconseguir fins a 50 anys si es negociava bé. Tal era el nivell de competència i de laxitud a l’hora de controlar els riscos per part, sobretot, de les caixes d’estalvi. La hipoteca servia, a més, per poder comprar un cotxe o, per descomptat, moblar la casa o anar-se’n de viatge.