Vaques, Screen New Deal i salut

El sociòleg americà Elliot Friedson va plantejar una reflexió important: «Quan un veterinari li diagnostica una malaltia a una vaca, aquesta no modifica la seva conducta. Quan un metge diagnostica una malaltia a una persona, aquesta sí que modifica la seva conducta». I és que, per a les persones, el concepte de malaltia va més enllà de la seva faceta purament biològica, de l’alteració del funcionament orgànic. També té un vessant social i psicològic almenys tan important com el biològic. Quan estudiava Medicina, una de les primeres coses que ens van dir els nostres professors és que l’essencial de l’acte mèdic és el contacte humà, mirar als ulls, tocar, veure, sentir el que el pacient està vivint. No som vaques. Som éssers humans. La telemedicina va ser una ajuda imprescindible durant la pandèmia de covid-19. Ens va permetre mantenir l’assistència en uns moments que era extraordinàriament difícil l’atenció directa, bé per falta de personal, altament afectat per la pandèmia, bé pels confinaments i les restriccions. Era una situació excepcional i així ho vam entendre tots, sanitaris i pacients. Vam comprendre que l’‘e-salut’ podia ser una eina importantíssima per millorar l’efectivitat i l’eficiència del sistema sanitari. Però també estava clar que no era l’alternativa al tracte directe i la visita presencial. La recuperació de l’impacte que va tenir la pandèmia sobre l’assistència està sent lenta i encara persisteix un volum important de teleassistència, i s’han fet estudis que assenyalen que bona part dels pacients, especialment els més grans, no ho accepten bé. No és l’alternativa per a un important conjunt de la nostra societat, excepte per a tràmits administratius. Aquests últims dies a Madrid estan passant coses rares. Davant la falta de personal sanitari, especialment metges, als centres d’urgències madrilenys, s’ha decidit substituir-los per un ordinador amb un infermer al costat i, pel que sembla, un metge a l’altra banda de la pantalla. Sense contacte personal. Sense poder explorar el pacient personalment. Aquí se’m planteja un dubte. ¿Som davant un exercici d’hipocresia extrema o d’una confiança obcecada en els algoritmes i el telediagnòstic? ¿O una barreja de totes dues? Tenim un problema greu que és la falta de professionals sanitaris, especialment metges i infermers. Les condicions de treball són molt inferiors a les de la majoria de països que ens envolten. Fa temps que ho sabíem. No s’ha fet res real al respecte. Si no tenim metges, podem millorar la seva càrrega laboral. Una possibilitat és descarregar metges i infermers de totes les tasques burocràtiques que els ocupen bona part de la jornada laboral (sense que la seva qualificació professional aporti res positiu). Està bé. La informàtica té un rol a jugar, i notable. Endavant. També l’‘e-salut’ pot millorar la qualitat de la nostra feina, aportant el coneixement acumulat mitjançant el ‘big data’. També està bé. Però substituir el metge per una pantalla o un algoritme és anar massa lluny, i justificar-ho amb la falta de personal és hipocresia. Quan es plantegi una denúncia per mala praxi, ¿qui respondrà? ¿El metge, la infermera que hi ha al costat de la màquina o l’enginyer informàtic que hagi elaborat l’algoritme? Fa temps que el neoliberalisme ha vist en la salut un bon tros de pastís per menjar-se. Google, Amazon i d’altres comencen a posar-hi la grapa. Jeff Williams, directiu d’Apple, va anunciar el seu objectiu de «canviar la forma en què la gent pensa, parla, controla i se centra en la seva salut». D’una banda, la salut digital implica externalització, ja que el sistema sanitari actual no té capacitat per assumir el desenvolupament de la tecnologia necessària. Això significa negoci per a les multinacionals. D’altra banda, existeix la custòdia i gestió de les dades, una font important de negoci per a les grans empreses tecnològiques. La sociòloga Naomi Klein, a l’inici de la pandèmia, va denunciar els perills d’aquesta política de substitució de la relació sanitària clàssica per una tecnologia sense control democràtic i en mans de les grans multinacionals tecnològiques, en línia amb el concepte de biopolítica de Foucault. L’ha batejat Screen New Deal o nou pacte de les pantalles. Sí a la tecnologia. Sí a la desburocratització de la relació assistencial. Hi ha molt camp per recórrer i moltes coses bones per fer. Però quan creiem que estem malalts necessitem proximitat i empatia. No som vaques.

Vaques, Screen New Deal i salut

Substituir el metge per una pantalla o un algoritme és anar massa lluny, i justificar-ho amb la falta de personal, hipocresia

El més llegit