Senyor, ¿ens torna la pilota?

És un d’aquells partits infantils en descampat o pati d’escola, de 20 contra 20, on els nens (van amb roba de carrer, així que és difícil distingir qui va amb qui o contra qui) persegueixen la pilota. Un d’ells es desmarca, rep, es canvia la pilota de peu i xuta. Surt alt, tant que supera el reixat i cau lluny de l’abast dels jugadors. «Senyor, ¿ens torna la pilota?», podrien dir els que intenten jugar, si no fos perquè no veuen qui la té. Fins aquí, això podria ser l’argument d’un d’aquests anuncis sentimentals que llancen les grans marques de roba esportiva quan arriba un gran esdeveniment futbolístic. Però seguim la pilota fins més enllà del que permet aquest subgènere. Deixem que descrigui una paràbola enorme, semblant a la de l’os de tapir a la pel·lícula ‘2001’. La pilota, per exemple, vola tant que cau al plat de vichyssoise de Platini, president de la UEFA, que en aquells moments dina amb Sarkozy i l’emir de Qatar en un saló del palau de l’Elisi on s’està pactant arterament la seu del Mundial del 2022. O deixem que l’esfèric prossegueixi el seu viatge i aterri just al costat del cadàver d’un dels 6.500 treballadors immigrants que van morir durant la construcció d’aquestes piràmides del neoesclavisme que són els estadis de futbol d’aquesta competició. O que aparegui al coixí (com si fos un cap de cavall) d’alguna de les llegendes d’aquest esport que van recolzar aquesta candidatura. Diuen que la pilota mai es taca, però deixem que la pilota caigui en pous de petroli o gas i surti tacada de sang. On no hauria de caure ni la pilota ni la culpa és en aquest forner argentí que es va despertar diverses hores abans per servir pa i pastes (ho va decidir Cipan, el gremi d’aquest sector) per al partit de l’Argentina, ni en els tres treballadors que ara mateix estan en una taula de la mateixa terrassa que jo: han demanat tres cerveses i obren, en aquest precís instant, els entrepans embolicats en paper albal que han portat de casa (per estalviar-se la despesa de comprar-lo al bar) i també el telèfon mòbil per veure uns minutets del debut de Messi. En aquest món binari, es planteja que tan responsable és el seguidor de Ghana com el mandatari de la FIFA que va votar per aquesta candidatura infame. És una cosa semblant a quan, en plena crisi global, es demanava austeritat a qui menys tenia i menys tenia a veure amb el que havia passat. Dividir el món entre els que veuen i els que no veuen el Mundial és evitar la divisió políticament útil: els que s’hi lucren, els que el condemnen (aquí incloc els que el veuen amb remordiment) i, per damunt de tot, els que el pateixen. Una proposta podria ser posar-se d’esquena, per mirar a la grada. Allà, on un aficionat de l’Equador frega índex i polze per denunciar la pasta qatariana. O on aquella periodista anglesa i aquella alemanya sí que s’atreveixen a portar el braçalet arc de Sant Martí. O que mirem un moment al terreny: aquests jugadors iranians que es van jugar la vida segellant els seus llavis mentre sonava l’himne en suport als drets i les dones del seu país. Del futbol es deia que era «un esport de cavallers jugat per bàrbars». Ara és «un esport de milionaris gestionat per bàrbars». Potser és el moment de mirar-nos entre nosaltres. De pensar qui ha segrestat la pilota (tot i que els segrestadors almenys solen demanar un rescat per tornar-la) i qui ha cosit els teus pantalons (el problema va més enllà del Mundial i té a veure tant amb la indústria agroalimentària com amb la de la roba, per posar-ne dos exemples). I de dir, com el nen perplex en aquest multitudinari partit infantil: «Senyors, torneu-nos la pilota». I llavors mirar cap amunt, perquè aquí ni tan sols, a diferència d’amb els polítics, tenim vot.

El més llegit