Lluís Llach: ¡Ai, les bones intencions! | Llimona & vinagre, per Emma Riverola

Un neix on li toca i després fa el que pot. En el cas de Lluís Llach (Girona, 1948), quan va sentir l’epifania antifranquista, el que va fer va ser trencar els llaços familiars. A casa seva tenia mig catàleg de l’Espanya del braç en alt. El carlisme impregnava la via paterna, el seu pare va anar voluntari amb el Tercio de Requetés a la Guerra Civil i després va ser alcalde franquista. La part materna comptava amb un avi de la policia secreta i una tia fundadora de la Falange de Tarragona. D’ella, el cantant explica: «Una senyora familiarment acollidora, però molt difícil d’aguantar, pel seu fanatisme tant religiós, com polític i personal, però ple de bones intencions». ¡Ai! El mateix Llach va viure la seva adolescència com a «fanàtic religiós» i va ser vicepresident dels Cruzados de Cristo Rey, fins que va començar a qüestionar-se la seva herència emocional. L’altra, la monetària, mai la va discutir. De fet, el seu celler de prestigi està instal·lat a la Porrera de la seva tia falangista. Però abans, als seus 15 anys, es va creuar al seu camí Narcís Llansa, avi d’un dels seus millors amics i barber republicà catalanista. Les converses amb aquell home no només el van ventilar ideològicament, sinó que li van inspirar el gran èxit de la seva carrera, l’himne de més d’una generació, la cançó corejada pels somiadors de la llibertat de mig món: ‘L’estaca’. Dedicada a «l’avi Siset», aquell crit a la unitat davant la dictadura va elevar Llach als altars de la lluita antifranquista. Queda per a la memòria el mític concert al Palau de la Música el 13 de desembre de 1969. La cançó havia sigut inclosa en l’últim moment a la cara b d’un disc editat l’any anterior. Aquella nit d’hivern, se celebrava el primer concert del cantautor, la cançó havia sigut prohibida i Llach va obeir, però sí que la va entonar amb la guitarra. I llavors va néixer el símbol: el públic la va cantar dempeus. De ‘L’Estaca’ se n’han gravat més de 50 versions en múltiples idiomes. Va acompanyar el sindicat de Lech Walesa, Solidaridad, als anys 80. A la ‘primavera àrab’, en les protestes de Tunísia. A la Bielorússia del 2020. I també al naixement de Podem, en aquell Vistalegre del 2019 en el qual la cúpula del flamant partit, abraçada sobre l’escenari, la va corejar. Amb l’arribada de la democràcia, Lluís Llach va continuar omplint teatres, places i cors per tot Espanya. Sensibilitat, valor musical incontestable i una marcada tendència a la grandiloqüència. Les seves cançons sabien acariciar l’enyorança i els seus discursos –sempre va parlar molt en els concerts– tenien ànima de sermons. I així va seguir fins que, el març del 2007, després de 40 anys de carrera, va decidir posar-hi punt final. Es va acomiadar amb dos concerts multitudinaris a Verges, el poble de la seva infància. Per a uns, se n’anava el millor músic de la Nova Cançó. Per a d’altres, el més pretensiós i indigest. «Enyoro més l’escenari que el piano», va confessar a ‘El País’ el desembre del 2012. Durant els últims anys s’havia dedicat a elaborar vins, crear una fundació (que funcionava) i escriure novel·les (que es venien), però... ¡Ai, els escenaris! Potser va ser això. Ajudat a pujar en l’onada del procés, Llach va avançar pel camí de l’activisme de l’ANC fins a encapçalar la llista de Junts pel Sí per Girona en les eleccions al Parlament de Catalunya del 2015. I allà el vam veure, amb la seva inseparable gorreta de llana, el somriure sorneguer i aquest ànim lànguid ocupant el seu escó. Però, ja ho sabem, la temperància mai l’havia acompanyat als escenaris i aviat va saber encarnar, com ningú, la cara i la creu de la revolució dels somriures. Convertit en missioner de la independència es va dedicar a expandir pels pobles i places les bondats més il·lusòries sobre aquest estat que estava a punt de néixer, també a repartir estopa als dissidents. I entre aquests es trobava mig Catalunya: des dels mitjans que no ballaven amb el procés fins als funcionaris que no acatessin les «lleis de desconnexió». Fe i amenaces... Que antic sonava tot. Igual que el procés va mirar d’absorbir tots els terrenys ideològics, Lluís Llach li va robar a Lluís Llach molts que havien elegit les seves cançons com la banda sonora de les seves vides. L’home que havia sigut flagell del conservadorisme de CiU, ara es convertia en el seu entusiasta company de viatge i guardià a les xarxes. De sobte, Ítaca se’ns va poblar de personatges estranys, grotescos i fanàtics. Això sí, «plens de bones intencions», com la tieta de Tarragona. ¡Ai!

El més llegit