Vaig tenir de petit un professor de matemàtiques que ho deia gairebé tot amb els ulls. Per la manera de mirar-te, sabies si havies fet bé els deures o no. No renyava mai, no cridava mai, no castigava mai. Es limitava a observar-te de dalt a baix durant uns instants en què eres literalment radiografiat per aquelles pupil·les que brillaven en el fons dels seus ulls foscos com un pou. El professor es va morir, però jo he anat trobant la seva mirada aquí o allà, sempre jutjant-me, sempre infravalorant-me, sempre censurant la meva manera de ser o d’actuar.