Aquest 2022 hem assistit, un altre cop, a una representació teatral de les cimeres del clima que ja ens sabem de memòria. Els primers dies ens ofereixen la coneguda –i molt justificada– indignació amb les fotografies de jets privats volant cap al lloc de reunió. Allà, en un enclavament turístic on bona part de les platges seran devorades al llarg de les pròximes dècades per un mar en ascens, s’han concentrat desenes de milers de persones. Això, que ja per si mateix constitueix un exercici d’insostenibilitat rampant, ha comptat amb moments del tot absurds, com quan l’aplicació mòbil de la COP27 va enviar al telèfon dels assistents la proposta d’excursions el mateix dia, amb avió, a Luxor i el Caire.