Breu història d’una mutació

Tinc un pèssim sentit de l’orientació. Alguns em diuen que és perquè soc esquerrana, però conec molts esquerrans que s’orienten formidablement, mentre que jo, un any i mig després d’haver-me mudat, continuo perdent-me pel meu nou barri. Supleixo la falta d’orientació amb memòria. Sé fer els camins perquè reconec els llocs, com qui segueix les molletes de pa que va deixar l’última vegada. No sabria dibuixar una ruta, tot i que si m’esforço puc fer un croquis de la ciutat sobre un paper; si bé en aquest mapa primitiu les distàncies no es corresponen a la realitat. Això en el meu entorn habitual. Quan viatjo sola a una ciutat desconeguda, he d’aprendre’m primer alguns trajectes bàsics que vaig ampliant amb cada nova sortida. Sempre memoritzo bé els noms dels llocs rellevants per poder tornar a l’hotel o a la casa on visc quan surto a caminar. Vaig sempre, com es veu, bastant perduda, però sembla ser que no se’m nota. Em perdo, sí, però amb absolut aplom. Tant, que semblo local i, sigui on sigui, em solen preguntar adreces. Així em va passar fa poc durant un viatge a Brussel·les convidada per l’Instituto Cervantes. Aquesta vegada anava deixant un doble rastre de molletes perquè m’estava menjant l’entrepà que havia aconseguit comprar amb el meu francès inventat. Estava tan ufana al constatar que dins el pa hi havia el que imaginava haver demanat, que en aquell moment havia de semblar d’allò més ‘brussel·lesa’ ja que se’m va acostar una parella jove i em van preguntar per una adreça en anglès. Vaig negar amb el cap i els vaig dir: «‘Excuse me. I’m also a tourist’». Ens vam acomiadar i llavors em va entrar el dubte. ¿M’havia disculpat per no saber l’adreça o per ser turista? Visc a Barcelona i reconec que he passat més d’una vegada renegant a través de grups de turistes lents i una mica erràtics, sempre mirant cap amunt, amb el mòbil a la mà, arraïmats al voltant d’un guia que em barraven el pas, reconec que detesto les horroroses botigues de ‘souvenirs’ plenes d’objectes espantosos, que encara no m’he refet de la clavada que ens van fotre a la meva germana i a mi la vegada que ens vam despistar i vam seure a prendre una cervesa en un lloc turístic a prop de la plaça de Sant Jaume, que hi ha zones de la ciutat que ja no trepitjo perquè no hi ha res per mi allà. Bé, què els he de dir, l’habitual. I, de sobte, me’n vaig adonar que estava passant-me a l’altra banda. El dia abans, jo havia estat treballant, havia participat en una xerrada, que era la raó del meu viatge. Però aquell dia era un dia lliure, i estava mutant en turista. Caminava lentament, com una turista, en una ciutat on em va sorprendre que tothom es movia molt de pressa. Però bé, jo no em movia de forma erràtica, vaig pensar. Tenia un destí: repetir el mateix camí que el dia abans havia fet amb altres companys escriptors per arribar a la Grand-Place. Un objectiu sospitosament turístic i on em dirigia mirant amb admiració i curiositat cap amunt i no cap endavant, com fan els locals. La mutació seguia el seu curs. Aferrada al meu entrepà minvant vaig reconstruir el camí del dia anterior per arribar al meu destí. La memòria no em va fallar: allà hi havia la nòria, allà el mirador, allà la rampa, allà la botiga de segona mà... Quan me’n vaig voler adonar, l’entrepà ja havia desaparegut del tot i al seu lloc hi havia el mòbil. Mirada amunt i fotos. Una altra fase de la mutació s’havia tancat. Vaig arribar a la magnífica Grand-Place. Era plena de grups de turistes que envoltaven els seus guies. Cada un parlava una llengua diferent. Mentre contemplava un dels edificis, es va posar rere meu un grup conduït per un guia argentí. Parlava molt bé. Em vaig acostar, vaig creure jo, discretament, per sentir millor. Notava els altres participants molt a prop, em tocaven. Em vaig tombar i el guia em va dir que, si volia, em podia afegir al grup. I ho vaig fer. Durant dues hores vaig caminar deixant-me portar pels passos del grup, vaig sentir històries, recomanacions, acudits, poemes... Vaig formar part d’un grup amb poca traça que la gent esquivava amb enuig, que els ciclistes miraven amb odi, que rebia xiulades dels conductors perquè envaíem la calçada. Durant dues hores vaig mutar per complet en turista. Y, ¿saben què? Crec que em va agradar.

El més llegit