He dilapidat algunes hores a les xarxes socials, però també he rigut i après d’amics i coneguts que ara salten per la borda de Twitter com si fos el Titanic. No sé a què atenir-me: si quedar-se al barco fins a l’últim ‘pizzicato’ dels violins, o bé agafar el portant i acomiadar-me de l’ocellet blau amb un epitafi o una frase memorable, com la que pronunciaria algun monstre de la lletres abans de viatjar al més enllà. Adeu, ‘au revoir, mes amis’, ens veiem als bars, a les places, als llibres, exclamen alguns col·legues, amb la qual cosa queda tot dit. De vegades, pretens posar-te sentenciós i no et surt res més que xerrameca costumista, fins i tot a Marcel Proust, la mort del qual acaba de complir el centenari (18 de novembre de 1922). I mira per on, descobreixo, gandulejant a Twitter, l’última frase que se li atribueix a l’escriptor, pronunciada al llit de mort, que no és de les més brillants: «Gràcies, el meu estimat Odilon, per haver-me anat a buscar aquesta cervesa (al Ritz)». L’última frase i l’última cervesa, com la que no podran prendre al Mundial de Qatar. Ni tan sols Budweiser.