El primer Mundial del qual tinc consciència va ser el de Naranjito, Espanya-82. Recordo alguns partits (la decebedora Espanya, l’enlluernador Brasil, la brillant França, la mesquina Itàlia) i alguns jugadors (Maradona, Sócrates, Zico, Quini, Santillana, Platini, Tigana, Giresse, Schumacher, Rumenigge, Littbarski, Rossi, Gentile...), però en el primer que penso al rememorar aquell Mundial no és en futbol, sinó en una rua de carnaval que la ‘torcida’ brasilera va improvisar al centre de Barcelona. El Brasil jugava a Sarrià, i jo anava al dentista, i els nostres camins es van trobar al so de la samba Rambla avall, cap al mar, en una Barcelona molt diferent de la que 10 anys després allotjaria els Jocs Olímpics. Els records infantils són bromosos i poc de confiança, però no tinc dubtes que aquells aficionats eren brasilers i simpatitzants de la ‘canarinha’ i no aturats contractats per l’organització per donar color als carrers de Barcelona, com hi ha sospites que han fet a Qatar, on els treballadors asiàtics pel que sembla tant serveixen per treballar en règim de semiesclavitud en la construcció dels estadis com per animar Espanya al crit de «¡Yo soy español, español, español!».