De la llei a la llei passant per la llei. Aquest aforisme d’un dels arquitectes de la Transició, Torcuato Fernández-Miranda, explica la batalla que estem vivint a propòsit de l’anomenada llei del ‘només sí és sí’ que ha canviat la qualificació penal dels abusos sexuals per corregir sentències com la del cas de ‘La manada’. Un molt bon professor ens va resumir en una ocasió a un grup d’imberbes de secundària la continuïtat que hi ha entre la moral, l’ètica, els costums i la llei. Si la moral recull els principis, l’ètica ordena els valors, els costums guien els comportaments i les lleis determinen els límits normatius. Com volem ser, què volem fer, què hem de fer i què tenim prohibit. La moral és bastant inalterable; l’ètica és canviant; els costums, efímers, i les lleis... Aquest és el problema. ¿Què fem amb les lleis? El conservadorisme clàssic sempre ha pretès que les lleis frenin els canvis de costums perquè la moral preexistent prolongui la seva vigència més enllà de la voluntat dels individus. I en els últims anys, l’esquerra puixant ha imposat la seva visió gramsciana per pretendre que siguin les lleis les que alterin la moral de les persones. Aquest és l’epicentre del que ara alguns anomenen la guerra cultural atiada per l’acceleració de la vida digital. Les nostres societats es debaten entre els que defensen que l’Estat no és ningú per organitzar-los la vida i els que consideren que no hi ha temps per perdre per convertir els drets en obligacions.