En cada ejaculació mitjana habiten desenes de milions d’espermatozoides, aquests capgrossos proveïts d’una cua prima i molt flexible que avança com un pistó, mitjançant la mecànica d’impulsar-se amb un lleu retrocés, en la marató frenètica de l’engendrament. Un viatge sense retorn riu amunt, ple de perills i a cop de colze net, una situació en la qual només hi ha recompensa per a qui arribi primer a l’òvul. Tonto l’últim. L’art de viure s’assembla més a la lluita que a la dansa, va dir l’emperador Marc Aureli, i a fe que la baralla comença des de ben aviat. Tan despietat és el combat de la fecundació que, un dia dolent, en derrota però mai en doma, sempre podies infondre’t ànims recordant que vas ser un campió, el més llest, fort i ràpid entre milions de col·legues. Però ja no s’estila aquest mantra; ara triomfa el ‘quite quitting’, la renúncia silenciosa, el preferiria no fer-ho. Arribar el primer, ¿per què? Sembla més desitjable mantenir-se en el nirvana testicular, com Woody Allen a la pel·li ‘Tot el que ha volgut saber sempre sobre el sexe, però mai no ha gosat a preguntar’, un pobre espermatozoide disfressat de ‘teletubbie’, mort de por davant la incertesa i la foscor, que pretexta haver quedat a sopar amb els seus pares per escapolir-se de l’aventura.