Tamim al-Thani, xeic al futbol

Potser ni li agrada el futbol. El futbol ha passat de ser allò que deia Lineker, «un esport d’onze contra onze en què sempre guanya Alemanya», a ser un esport en què sempre guanyen els diners. El xeic de Qatar, l’emir Tamim bin Hamad al-Thani, nascut a Doha fa 41 anys, en té a cabassos. Diners. El seu país, també. Gràcies al petroli. El seu últim caprici ha sigut acollir un Mundial de futbol, que començarà en uns dies. Un caprici que és també una fantàstica operació d’imatge per al ric i petit país, més petit que la província de Sevilla. Un Mundial impossible: fora de temporada, amb molta calor i en un país que no respecta els drets humans. Molts morts (¿existeix el concepte «pocs morts»?) en la construcció dels estadis, –6.000, deia ‘The Guardian’– un sistema social de castes en què els treballadors asiàtics o d’origen no qatarià pateixen condicions laborals de l’edat mitjana. De l’Egipte de les piràmides, millor. Un Mundial amb sospites de corrupció. A més. El setmanari alemany ‘Der Spiegel’ afirma aquests dies que només dos dels vint-i-quatre dirigents de diferents regions del planeta que integren el Comitè Executiu de la FIFA –decisius per concedir el mundial a Qatar–, un britànic i un japonès, són lliures de sospites de corrupció. Potser a l’emir se li acudirà proposar que a escala mundial es rebaixi el delicte de malversació. Però el món no mira a una altra banda. Mira als camps de Qatar, a la gespa i la pilota, mira a les grans estrelles i els partidassos i al sofà i la cervesa amb cada partit. El Mundial ja l’ha guanyat Qatar. Organitzar-lo és el seu èxit. Al-Thani, dels Al-Thani de tota la vida, n’és el màxim mandatari (poder executiu i legislatiu en la seva persona) des de l’any 2013 i la seva família des de fa un segle i mig. Alguns dels seus parents han invertit en clubs europeus, en hotels i immobiliàries, en ports esportius i en tota mena de negocis. A la ciutat de Màlaga projecten un controvertit gratacel al port que podria canviar per sempre la fisonomia de la badia. Al-Thani, aquest Al-Thani, és el tercer fill del seu pare i el segon de la segona dona del seu pare. Ell mateix té un petit harem, com correspon als del seu credo, li agrada vestir-se a l’estil occidental i de tant en tant viatja en missió oficial a algun país al qual li promet abundants inversions. Generalment compleix. Li posen catifa vermella. Li besen la mà. El porten a palau. Afalacs si el moro és ric. Una forma més de racisme. D’hipocresia. A Espanya hi va anar al maig i al Rei i a Sánchez i a tots els que va voler veure i menjar-los l’orella els va parlar de gairebé 5.000 milions d’inversió i gas i petroli i hidrocarburs. Posseeix, sobretot, formació militar, en un país que controla amb mà dura i en què oficialment no hi ha atur. On es paguen sous d’esclavitud però on una reduïda població nativa i afecta no és que nedi en l’abundància, és que s’hi ofega. Doha és la meca dels nou-rics, i dels vells, el súmmum del disseny, el ciment, els marbres i les baranes d’or. Distòpia del sistema. Paradisos no ja del petroli, també dels fons d’inversió. Centres financers. Al-Thani s’afanya a relacionar-se, està millorant les seves capacitats idiomàtiques; vol fer bascular cap a la península Aràbiga el centre del món, l’atenció mediàtica. El nostre protagonista va voler suavitzar un xic les dures condicions laborals, no vol dir que demanés consell a Comissions Obreres, però va intentar canviar la norma segons la qual un obrer no pot canviar de feina sense permís del patró. No sembla que la seva intenció fos forassenyada ni que s’hagi canviat. Al cap i a la fi, ell és el patró, el ‘conducator’, el líder, el cap, el ric, el xeic. Xeic al futbol.

Tamim al-Thani, xeic al futbol

L’últim antull del xeic de Qatar, l’emir Tamim bin Hamad al-Thani, ha sigut acollir un Mundial de futbol. Un caprici que és també una fantàstica operació d’imatge per al ric i petit país, més petit que la província de Sevilla.

El més llegit