Si no m’agrada, és ‘fake’ | Un article de Xavier Bru de Sala sobre Twitter

Així estem. Twitter és ara mateix, i més que ho serà quan Elon Musk aixequi les barreres, el territori de la simplificació binària i barroera: m’agrada; no m’agrada. Si m’agrada és cert, irrefutable, segur. Si no, doncs uso el poder de destrucció del clic i queda fulminat, no tan sols el missatge sinó sobretot el missatger. Satisfacció en tots dos casos. Ja està fet. Que ho sàpiga tothom. El planeta respira una mica més bé, i el tuitaire encara millor. Ens pensem que trepitgem terra ferma i avancem amb pas segur quan en realitat som arrossegats per una marea que se’ns emporta cap a la inanitat mentre ens inocula la il·lusió de cada dia: ¡Estic canviant el món! Ni ens plantegem que la llibertat de paraula agressiva i la irresponsabilitat de llançar dards a tort i a dret ens estan fent pitjors del que érem. Més egocèntrics, més eufòrics, més orgullosos de les pròpies, inútils, passatgeres, conservadores i desesperançades glopades d’indignació. Si la major part de frases disparades a Twitter no fossin només paraules, paraules carregades només amb mala llet, sinó bales autèntiques, s’acumularien els cadàvers. El tuitaire típic ja es lleva disposat a executar. En comptes de vestir-se, es revesteix amb la toga del jutge i es prepara per empunyar l’'smartphone' com si fos una arma i clicar com si disparés. S’allibera de complexos i, en comptes mossegar-se la llengua, es prohibeix rellegir amb calma ponderada la sentència abans de piulada Foc a discreció. Alguns, més cauts i pèrfids, encaixen el silenciador i fan cara de santet però per dins, i es nota, bullen com els altres immersos en la seva pròpia mala llet. No és que tinguin més escrúpols, és que són tan bons que es neguen a veure’s tal com són, com els ha transformat i posat en evidència el gran 'Black Mirror' de la xarxa. Oculta o evident, la intenció dels tuits és imposar-se en el fragor de la batalla i destruir. Twitter podria ser una eina estupenda de diàleg, una àgora on treure l’aigua clara o l’entrellat de temes que preocupen. Hi ha persones, i són l’excepció, i això els honora, que fan fils informatius de gran interès, és clar, però quasi sempre trobareu animetes disposades a fer-los servir coma munició. ¿No volíem democràcia participativa, igualitària, no volíem suprimir l’elitisme per tal que pogués aflorar el propi narcisisme? Doncs ja ho tenim. Tal com preveia el gran visionari Giambattista Vico des de la seva Nàpols a cavall entre els segles XVII i XVIII, l’edat democràtica desemboca en l’edat caòtica. En efecte, el caos, la sensació de lluita per la supervivència, que és quasi l’únic que ens queda per compartir, sempre des de la insolidaritat, és la millor garantia de l’estabilitat del poder i l’accentuació de les desigualtats. Elon Musk no en té prou de ser l’home més ric del món. Ha comprat Twitter perquè vol influir en el curs de la història en un sentit que els lectors d’aquest diari no comparteixen. Els Estats Units, en comptes de defensar la llibertat i la democràcia, han de tenir contentes les dictadures i deixar que s’expandeixin, Rússia a Ucraïna, la Xina a Taiwan. I que l’extremisme, sobretot el de dretes, campi per les xarxes, començant per la seva. Edat caòtica a benefici dels organitzadors i controladors del caos. L’alliberament de l’ocellet tuitaire a càrrec de Musk no farà més que impulsar l’increment de l’agressivitat i la intolerància dels usuaris. La majoria hi estan predisposats. Només els cal més camp per córrer. Encara més, i encara pitjor, la xarxa alimenta la intolerància irreflexiva i ens converteix així en còmplices i garants d’allò que no hauríem de voler. Una complicitat que s’exerceix quan acceptem el contracte subjacent de compartir el poder. Una parcel·la pròpia de poder en un clic. Disparar, relaxar-nos, quedar descansats perquè ja ens ho trem de dins i ho hem escopit a la cara d’algú. Forma part de l’hedonisme a què aspirem, objectiu i meta de tot individu que no renunciï, i són ben pocs, a altes cotes d’individualisme. Ara, gràcies a Twitter, és molt més fàcil i barat emprenyar-se. El clic màgic compota també l’efecte balsàmic de descomprimir-se de la indignació i transformar-la de forma immediata en anestèsica autosatisfacció.

Twitter: Si no m’agrada, és ‘fake’

L’alliberament de l’ocellet tuitaire a càrrec de Musk impulsarà l’increment de l’agressivitat i la intolerància dels usuaris

El més llegit