Així estem. Twitter és ara mateix, i més que ho serà quan Elon Musk aixequi les barreres, el territori de la simplificació binària i barroera: m’agrada; no m’agrada. Si m’agrada és cert, irrefutable, segur. Si no, doncs uso el poder de destrucció del clic i queda fulminat, no tan sols el missatge sinó sobretot el missatger. Satisfacció en tots dos casos. Ja està fet. Que ho sàpiga tothom. El planeta respira una mica més bé, i el tuitaire encara millor. Ens pensem que trepitgem terra ferma i avancem amb pas segur quan en realitat som arrossegats per una marea que se’ns emporta cap a la inanitat mentre ens inocula la il·lusió de cada dia: ¡Estic canviant el món! Ni ens plantegem que la llibertat de paraula agressiva i la irresponsabilitat de llançar dards a tort i a dret ens estan fent pitjors del que érem. Més egocèntrics, més eufòrics, més orgullosos de les pròpies, inútils, passatgeres, conservadores i desesperançades glopades d’indignació.