Transmetre l’horror de la guerra és una tasca tan difícil que molt probablement esdevé impossible. Ens hi acostem lateralment, perquè només som capaços de retenir-ne una porció dilatada en el temps. Hi arribem, espectadors tardans, quan el brogit de la batalla, l’esclat del bombardeig o els crits d’angoixa i de dolor ja són només evanescències en el silenci. Potser és per això que per copsar aquell horror només tenim a mà la poesia. Això és el que reclama Svetlana Alexievitx quan recull el testimoni de les dones que van viure la tragèdia, quan evoca el lament terrible dels cavalls ferits, quan pensa en els morts i en la terra que els acull. La poesia, és a dir, una aproximació fantasmagòrica, farcida de detalls reals que, distorsionats, esdevenen símbols i al·lucinacions, que esparveren i confinen els sentits en un espai terrorífic. Això és el que va fer l’última Rodoreda, a 'Viatges i flors', a 'La primavera i la mort', a 'Quanta, quanta guerra'. Una destil·lació poètica de tot allò que és impossible de transmetre.