Ignoro com van ser els orígens de Twitter. Jo no hi era. Jo vaig ser dels que el 2008 es van afegir a Facebook amb la primera intenció de trobar aquella noia de l’escola que em va trencar el cor. Durant un temps vaig estar fent el ximple publicant la foto de la barbacoa del cap de setmana i aquelles altres de viatges als Estats Units i a França mirant d’agafar la Torre Eiffel entre els dits. La novetat. Qui asseguri que no ha fet res semblant, que un llamp el parteixi. Amb Facebook va néixer el ‘postureig’. Tinc amics i amigues que han sortit fotografiats amb més presumptes parelles que dones i homes han conegut al llarg de tota la seva vida, incloent-hi el parvulari. Facebook representa aquesta generació d’internautes que abans del final del mil·lenni va passar en una nit de l’anonimat d’ICQ, l’IRC Hispano i Netmeeting a l’exposició en carn viva de la falsa aparença, aquesta part de la població que amb els anys ha anat incorporant-se a les prejubilacions i ja només llegeix esqueles a la xarxa de Zuckerberg. «Avui ha mort la persona que més m’ha estimat, etcètera».