En l’àmbit del republicanisme existeix prou consens al voltant de les figures de Josep Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós com a forjadors de l’actual Esquerra. Artífexs, ambdós, de fer transitar una ERC residual i crossa del pujolisme cap a una organització esquerrana defensora d’un patriotisme més social que no pas identitari com a fórmula per enterrar l’exili interior a què s’havia condemnat el republicanisme des de la Transició. En definitiva, normalitzar l’independentisme en el marc d’unes classes populars catalanes tan heterogènies com colonitzades políticament per CiU i PSC, fundadors de la Catalunya autonòmica. Efectivament, la presència independentista en els governs dels presidents Maragall i Montilla havien permès normalitzar la marca 'independentisme' fins aleshores desconeguda en amplis sectors de la nostra societat o associada a radicalisme. Que ERC hagués fet president dos líders socialistes responia a una convicció, mantinguda fins avui, sustentada en la idea que allò prioritari rau a saber construir sempre l’escenari més rendible per avançar en l’objectiu sobiranista. Un adn estratègic que no s’esvaí arran de l’aterratge en 2011 d’Oriol Junqueras, persona aliena a l’organització a qui Joan Puigcercós, en un exercici tan generós com intel·ligent, diposità la responsabilitat de superar la crisi producte del posicionament contrari a l’Estatut arran del pacte entre CiU i Rodríguez Zapatero per retallar-lo. I ERC hi perseverà: rescatà Artur Mas, que havia recuperat la presidència amb l’abstenció de Quim Nadal i el suport pressupostari d’Alicia Sánchez Camacho, per tal de forçar el postpujolisme a contribuir a plantar la llavor del 'procés'.