Ron DeSantis, el ‘trumpista’ tolerable

El 2018, Ron DeSantis, amb quaranta anys acabats de fer, es va convertir en governador de Florida gràcies al suport explícit, gairebé paternalment estrepitós, del llavors president Donald Trump, tot i que també van tenir un paper rellevant en la seva escassa victòria de fa quatre anys diverses esglésies evangèliques i activistes de l’antic Tea Party. Les primàries republicanes van ser un simple tràmit, però en un dels seus debats algú li va preguntar: «¿Hi ha algun tema en què no estigui d’acord amb Trump?» El candidat va semblar que dubtava durant dos o tres segons, però només s’aclaria la veu: «No». I va esclatar un aplaudiment eixordador dels militants republicans. Quatre anys després, Trump hauria preferit perdre Florida abans que trobar-se el seu antic pupil entronitzat com el polític republicà més excepcional i una alternativa al seu lideratge despòtic, groller i abassegador. El pitjor és que no pot dir que DeSantis no sigui un ‘trumpista’ de cor. Ho és: pur nacionalpopulisme ultradretà. Els que respiren pensant que Trump pot estar entrant en el seu ocàs per ser substituït per algú raonable potser no coneixen Trump, però segur que no coneixen DeSantis. Els republicans han fracassat en el seu objectiu d’arrasar en el Congrés (Cambra de Representants i Senat), però si en algun lloc poden estar satisfets és a Florida. Mario Rubio ha sigut reelegit senador per una majoria aclaparadora, María Elvira Salazar han tret l’escó a Anette Tadeo a la Cambra de Representants i DeSantis li ha tret gairebé 20 punts al seu contrincant demòcrata. Vist des de l’exterior, la popularitat del governador al seu estat és entre sorprenent i esgarrifós. Somriu amb cara de fàstic. Es mou robòticament. Quan té l’ocasió, treu a passejar la seva dona –una expresentadora de televisió que és la seva principal assessora en màrqueting, és a dir, en tot– i els seus tres fills –criatures d’expressió habitualment espaordida, carregades de corbatetes i llaços–. No és un gran orador i li és igual, tot i que, per descomptat, evita les grolleries i vulgaritats de Trump. Carrera perfecta per a un republicà ambiciós Net d’emigrants italians i de pares enriquits en negocis immobiliaris, DeSantis va poder estudiar Dret –tot i que també té una llicenciatura en Història– a Yale i Harvard, va entrar a les Forces Armades i va ser tinent de l’Advocacia General de la Marina dels Estats Units. Va estar a l’Iraq però no va entrar en combat, però això no va ser obstacle per ser emmedallat en un parell d’ocasions. Després va tornar a la vida civil, ja decidit a ficar-se en política. Va ser fiscal a Florida i després va aconseguir entrar a la Cambra de Representants el 2012, d’on va sortir reelegit el 2016. Era i és una carrera perfecta per a un republicà ambiciós. Estudis a l’Ivy League, meritori full de serveis en l’Exèrcit, matrimoni exemplar, ni una taca en el seu expedient moral. Potser menja massa hamburgueses i pizzes i s’està engreixant, però això ni tan sols és un pecat dietètic, sinó una senya d’identitat nacional. Un perfil sense fissures i –després de ser reelegit– molt presidenciable. Si es vol conèixer l’argumentari de DeSantis, no és mala idea llegir l’únic llibre que –suposadament– ha escrit, ‘Dreams from our Founding Fathers’ (Somnis dels nostres pares fundadors). És una rèplica al de Barack Obama, ’Els somnis del meu pare’. No busquin a les seves pàgines anàlisi política o exegesi historiogràfica. El volum recull simplement eslògans basats en postulats emocionals de favorable patriotisme i una concepció tebeística de la història. Republicanisme ‘trumpista’: els Estats Units són la terra de la llibertat i de les oportunitats. Convé parar atenció: DeSantis, com tot l’ultradretanisme ‘trumpista’, no defensa mai el sistema democràtic en el seu vademècum ideològic. Pel governador i els seus companys, els valors polítics fundacionals i fonamentals dels Estats Units no estan lligats al desenvolupament i consolidació de la democràcia liberal i representativa. ¿Quan va parlar George Washington de democràcia? Durant aquests quatre anys s’ha dedicat a combatre el que al seu parer són repulsius i antiamericans subproductes de l’obsessió democràtica. És el principal i més exitós comando reaccionari de la guerra cultural als Estats Units. Anhela cisellar Florida com el revers republicà, net, ordenat i beneït per Déu de Califòrnia. I lluita. Contra l’avortament, per descomptat. Contra el moviment i els drets LGBTI+ fins al punt d’aprovar una normativa per la qual a les escoles no es pot fer al·lusió a la simple existència de ciutadans no heterosexuals. Contra la vacunació i les restriccions amb motiu de la covid. Contra els subsidis d’atur i les polítiques socials que gairebé ha desmantellat al seu estat. I furiosament –com es va veure amb motiu de l’últim huracà que va patir Florida –contra els immigrants «il·legals». Per això el voten desenes i desenes de milers de cubans i altres llatins que fa dues, tres, quatre generacions que estan establerts a Florida. Que no entri ningú més. L’estiu passat, el governador va ficar 50 emigrants veneçolans en un avió –tots, per cert, havien obert el procés per regularitzar la seva situació legal als Estats Units– i, prometent-los un lloc de treball, els va portar a l’illa de Martha’s Vineyard, on, entre altres milionaris demòcrates, viuen els Obama, i els va deixar allà sense un dòlar a la butxaca. Als seus votants els va encantar. Va presumir d’aquesta bruta canallada com d’una heroïcitat.

El més llegit