Pedro Sánchez ha avançat el seu Black Friday amb un esprint memorable com a minorista de la política. Si no és que existia un tempo concertat d'abans entre la Moncloa i la Generalitat, Pere Aragonès l’ha igualat en velocitat exponencial demanant la reforma del delicte de malversació després del salt quàntic del líder del PSOE quan anuncià que la sedició ja no serà el que era. Pedro Sánchez, més urbanita i d’europeisme més oficial, comparteix amb Aragonès un sentit radicalment postmodern de la veritat, encara que l’home-revelació d’ERC, amb permís d’Oriol Junqueras, sigui d’estirp rústica. Mentre que Sánchez és més de bàsquet, Aragonès espera que una torre de castellers s'alci fins al carilló de la Generalitat.  

Són dos polítics hiperrelativistes i tàctics, capaços de maniobrar donant per fet que la veritat a l’hora de l’esmorzar no és la mateixa que la que formulem a l’aperitiu. A la seva manera, tots dos innoven, encara que sigui difícil saber cap a on ni per què. Tradicionalment, suposàvem que fins i tot la política més directa requeria una dosi d’ambigüitat. En canvi, Sánchez prescindeix de la credibilitat, ja més enllà dels vincles amb Podem o de l’abraçada marroquina que va irritar el proveïdor de gas que és Algèria. Ara remata la seva tesi de la desinflamació de Catalunya amb un canvi legislatiu dràstic i trasllada totes les culpes a un PP que amb el procés té errors innegables, si bé encara no consta que Mariano Rajoy convoqués el referèndum il·legal a l’octubre de 2017.

Amb la finta extrema del delicte de sedició és improbable que el president del Govern guanyi en versemblança, ni tan sols amb els seus votants. Com a màxim, afavoreix el PSC a Catalunya, amb una versió nova de l’estratègia que fa anys anunciava Miquel Iceta: la millor arma contra l’independentisme era «dividir, dividir i dividir». Efectivament, ERC i JxCat han col·lidit. Però Pedro Sánchez converteix el següent capítol en una successió de caramboles semàntiques que perjudiquen la seva veracitat. Vet aquí tot quant Sánchez ha dit sobre l’abans i després del delicte de sedició, el parany de l’homologació paneuropea o les urgències de l’indult.

Políticament, la falsedat política prolifera a l’instant. Abans d'‘Els viatges de Gulliver’, Jonathan Swift escriu sobre l’art de la mentida política. Diu que si una mentida aconsegueix ser creguda només durant una hora, amb això ja compleix. La falsedat –afegeix– vola i la veritat arriba després coixejant, de manera que ja és tard per a qui vulgui sortir-se'n de l’engany. Fins i tot així, els electorats amb més despreocupació o passivitat en algun moment apareixen quan la política ja no mereix confiança. Sense un fonament de veracitat, la vida pública perd cohesió. 

Al president del Govern central ja li havia restat crèdit freqüentar socis com Podem, ERC i Bildu. El triple salt mortal en canviar el delicte de sedició pot encara desajustar més la seva política, de forma peremptòria. Ha anat més enllà de ser estalviador amb la veritat o de l’ambigüitat calculada i els arguments reversibles. Va acostant-se a un punt sense retorn. Tal vegada li agrada jugar-s’ho tot a una carta.