Oriol Junqueras: El que rima amb amor

Que quedi clar que qualsevol aproximació a Oriol Junqueras (Barcelona, 1969) no estarà mai a l’altura de la imatge que ell té de si mateix. És una missió impossible. Per incloure tota la intel·ligència, bondat i superioritat que ell creu que té, només podem admirar-lo des de l’alçada justa de la genuflexió. I una ja té una edat. Potser va ser el seu pas com a investigador als Arxius Secrets del Vaticà. Allà va estudiar les relacions entre Espanya i la Santa Seu durant la Guerra de Successió. Afirma que coincidia sovint amb Ratzinger, que després seria Benet XVI. Ja saben, el guardià de l’ortodòxia, el defensor de l’obediència jeràrquica. Sí, potser van ser aquells aires vaticans. Doctor en Història del Pensament Econòmic, professor universitari i divulgador mediàtic d’història, va aconseguir sortir-se’n molt bé en territori socialista quan va aconseguir l’alcaldia de Sant Vicenç dels Horts el 2011 amb un pacte de govern amb ICV-EUiA i CiU. Aquell mateix any, va ser erigit president d’ERC. Va agafar un partit dessagnat per l’agitada experiència del tripartit i, en poc temps, va aconseguir construir-hi al voltant una imatge de fiabilitat i confiança. Amb ell, el partit va entrar en una estranya bassa d’oli. Sorprenent per la seva històrica predisposició a la inestabilitat i la molta de comandaments. Mentre Catalunya s’endinsava en el remolí del procés, a Junqueras li anava el vent de cara. Eren els dies en què queia bé a Espanya. Quan visitava una família sevillana amb el programa ‘Salvados’ i arrasava en audiència. «És un individu interessant, que ha donat al llarg de la seva trajectòria pública nombroses mostres d’una gran intel·ligència política. Probablement és en aquests moments el polític més llest del panorama català», les floretes se les regalava el diari ‘Libertad Digital’ de Jiménez Losantos. ¿Quantes cares té Junqueras? ¿Què queda d’aquell individu afable i pròxim? ¿És només una màscara? És difícil fer-se una composició completa del personatge. Sobre la taula, un munt de peces. El vicepresident econòmic que, en un debat amb Josep Borrell, acaba invocant la fe davant l’allau d’evidències contràries a la via unilateral. L’home que, sense cap rubor, afirma que el «Junquerisme és amor» (¿quins engranatges mentals porten algú a convertir el seu cognom en un moviment ideològic i, a sobre, dotar-lo d’un significat tan elevat?). El representant polític que compara Espanya amb la Rússia invasora d’Ucraïna i que, des de la presó d’Estremera, escriu una carta en la qual assenyala el govern de Rajoy com a «responsable de tota la repressió i greuges, el 17 d’agost, el 20 de setembre...». 17-A, atemptat gihadista a Barcelona. ¡Visca la conspiranoia! I, per damunt de tot, Junqueras és l’enemic del PSC. Mentre el Govern català accelerava per la via de la unilateralitat van ser moltes les veus que alertaven sobre la imminència del desastre. Miquel Iceta va deixar-hi la pell advertint de les terribles conseqüències i va encapçalar el rànquing dels abjectes. «Serà un plaer trobar-me amb els socialistes catalans quan surti d’aquí i veure si aguanten les nostres mirades», va advertir Junqueras des de la presó. Això de la mirada és una altra de les seves obsessions. Sembla que no tots els mortals són dignes de contemplar un ésser tan pur. Però els fets són tossuts. L’atziac 2017, tant el PSC com el PSOE eren a l’oposició. Podríem recordar que la trucada d’Iceta a Soraya Sáenz de Santamaría va ser clau perquè cessés la brutalitat policial de l’1-Oi que va ser el mateix Iceta el primer a parlar dels indults. Són els socialistes els que, a la fi, han afavorit els indults i els que proposen reemplaçar el delicte de sedició pel de desordres públics agreujats. Van ser els jutges els que van condemnar els líders del procés i, per molt que Junqueras afirmi que els socialistes es «van escorxar les mans aplaudint el seu empresonament», res corrobora aquesta tesi i és públic que més d’un polític del PSC el va visitar a la presó. Des de l’alcalde Balmón, al senador Poveda o l’expresident Montilla.Sens dubte, aquest menyspreu exhibit té molt d’estratègia política. Però així, mirant-lo als ulls, s’ha de dir que és una estratègia funesta. Perquè és tant l’acarnissament, fins i tot tan ridícul, que sembla dominat per alguna cosa semblant al rancor, que també rima amb amor. I això dirigit al partit més votat –i creixent– de Catalunya. ¡Carall de junquerisme!

El més llegit