La derogació del delicte de sedició, tot i que sigui un avançament, dista per descomptat de ser perfecta. Primer, per les formes: va ser anunciada pel president de manera poc ortodoxa, davant un periodista sospitós, involucrat en fosques trames conspiranoiques. Quant al fons, és evident que per a la seva eliminació ha calgut fer concessions inquietants, com l’aparició del concepte d’«intimidació», que en mans de jutges sospitosos es pot tornar extremadament perillosa. Però aquest article no va de la discussió jurídica interminable sobre la seva derogació, sinó sobre els seus impredictibles i en alguns casos devastadors efectes polítics que provocarà. Perquè el més important del que ha passat aquests últims dies no és ni tan sols l’anunci de la derogació, coordinat entre els presidents Sánchez i Aragonès, sinó la reacció furibunda que ha provocat en els seus corresponents competidors polítics. El gran trofeu d’aquesta mesura (una altra esquivada de Sánchez) és sens dubte la ràbia descontrolada que ha generat en l’extrema dreta i especialment a Feijóo, que s’ha llançat a afirmar, imitant Abascal, que Sánchez «humilia» Espanya. El PP ha caigut al parany i s’ha llançat a la jugular de Sánchez, cada vegada més immune a la còlera del sistema mediàtic central. En l’altre costat, l’independentisme més radical ha reaccionat no menys enfurit contra la derogació, argumentant que l’acord deixa en pitjor posició part dels represaliats, especialment a l’exili.