Les masses que fa 80 anys dedicaven el matí del diumenge a anar a missa ara surten a córrer pels parcs, camins i carrers. En tots dos casos els encoratgen la por a la mort i el seu desig de prolongar la vida, que, tot i que està plena de queixes i laments, és un tresor al qual pocs volen renunciar. Vivim un ‘boom’ de carreres populars. Més de 6.000 catalans participen en la Behobia-San Sebastián, un trajecte gairebé per a professionals. Córrer és bo per al cos, especialment per compensar el sedentarisme de les nostres actuals formes de vida. És evident que les societats agràries o purament industrials no necessiten inventar formes artificials d’exercici físic; en tenen prou amb les laborals. Però córrer també és bo per a l’ànima o per a la ment, diguem-ho com més ens agradi. Proporciona un espai de soledat, de silenci i d’allunyament de la pantalla del mòbil. I per a una societat és bo que els individus que la componen siguin reflexius. Sobren exaltats, més ara que a les xarxes amplifiquen la seva cridòria i arriben a pensar que tenen raó.