Junqueras, de tornada al púlpit | Article de Jordi Mercader sobre la derogació del delicte de sedició

Oriol Junqueras ha tornat al púlpit després del seu flirteig amb la política quàntica. El president d’ERC retrocedeix 20 anys enrere, quan va debutar en la política de partit enlluernant els militants republicans amb les seves apel·lacions a l’amor al proïsme. «Hem d’estimar la gent, si veuen que els estimem seran dels nostres amb entusiasme», els deia. L’aplicació de les seves lectures de ‘D’Imitatione Christi’ i de la teologia de l’alliberament li va proporcionar una singularitat suficient per treure ERC de la crisi en què havia caigut després de la seva participació en els dos primers tripartits. De totes maneres, l’estil evangelicoafable, combinat amb algunes idees forassenyades, com la de suggerir l’aturada de l’economia catalana durant una setmana per debilitar l’Estat espanyol, només va donar força a Junqueras per sostenir Artur Mas a la presidència i elevar Carles Puigdemont al lideratge independentista. Després, va passar tot el que va passar i Junqueras, un cop empresonat, va abraçar la moda de la política quàntica; una especialitat que té certa mística, tanta com dificultat té entendre l’entrellaçament de fotons aplicat a la política. El líder d’ERC ja havia experimentat anteriorment amb la versió més popular de la quàntica, la que explicaria que un polític pot estar a dos llocs alhora sense deixar de ser el mateix polític. Junqueras va exercir de soci de govern d’Artur Mas i de cap de l’oposició al govern de CiU sense cap objecció, amb la mateixa naturalitat amb què va assumir la vicepresidència del govern de Puigdemont actuant alhora com el seu oponent més ferotge. Al seu despatx polític de la presó de Lledoners, Junqueras va voler anar més enllà de la superposició d’estats. En aquella penosa etapa, el seu propòsit era el d’atresorar el màxim capital de dignitat per poder capitalitzar-lo arribat el moment del seu alliberament. Però Junqueras va intuir que tal acumulació de crèdit patriòtic li resultaria insuficient per mantenir el pols amb Puigdemont, instal·lat en la llibertat de Waterloo, de no poder mantenir operativa la seva influència política. En definitiva, als molts missatgers, periodistes i dirigents polítics que rebia els explicava la intenció de desenvolupar la seva capacitat d’entrellaçar voluntats polítiques distants com si fossin fotons. El pla no era cap altre que alentir la velocitat de la Llarga Marxa independentista cap a l’estat propi. Els resultats d’aquesta ambiciosa teletransportació de fotons polítics mai els sabrem, ja que el règim penitenciari li va permetre les sortides convenients per defensar les seves posicions polítiques a través dels mitjans clàssics. L’indult aprovat pel govern de Pedro Sánchez va posar fi a la condemna abusiva del Tribunal Suprem. Sens dubte, el fet que el presumpte repressor li concedís la gràcia de la llibertat el devia desorientar. Fins i tot sent un amant confés dels dubtes, haurà necessitat un temps per assumir aquesta contradicció; una paradoxa que aviat s’aguditzarà si es confirma com el gran beneficiari de la desaparició de la vella sedició impulsada pels governants d’odiat estat La perspectiva d’una tornada al joc electoral bé val una missa d’incongruència, per això Junqueras recupera el púlpit. I ho ha fet per convertir-se, de nou, en martell dels heretges socialistes catalans. Si abans el PSC va ser, segons el parer de Junqueras, «el partit que més mal ha causat a la política d’esquerres», en aquests moments és el partit que personifica el mal per al 80% dels catalans. Aquest «80% dels catalans» és una construcció política d’un fervor autodeterminista inventat, creat a partir de l’existència d’un sentir general que les diferències entre nosaltres es resoldran votant, sigui uns acords de la taula de negociació, un nou estatut o un referèndum d’independència. En l’exigència de Junqueras al PSC d’una reconciliació prèvia amb aquesta imaginària Catalunya per poder ser dignes de negociar amb ERC hi ha poc amor al proïsme, massa ànim de venjança i molta ceguesa política. Al pas que marquen els sondejos, potser és l’independentisme el que s’haurà de reconciliar, com a mínim, amb els seus.

El més llegit