Sedició: tres anys i tres actors

La reforma del delicte de sedició ja està en marxa i les mateixes veus que van clamar per la traïció a Espanya a causa de la concessió dels indults han posat el crit al cel. No ha agafat per sorpresa l’opinió pública, ja que en el mateix debat d’investidura Sánchez ja ho va anunciar com un dels compromisos de la legislatura, i aquí el tenim. El debat jurídic el reservo per als experts i expertes juristes, del que es tractarà aquí és de la política que és subjacent en aquesta mesura i de la conjuntura que la propicia. Octubre del 2019: s’anuncien les sentències als líders del procés, es produeixen cinc dies d’aldarulls als carrers de moltes ciutats a Catalunya, l’ordre públic i la pau social són impossibles de garantir per part de les forces policials, que es veuen absolutament desbordades. Tres anys després, la voluntat política de tres actors polítics fonamentalment, el que en un article anomenava les forces centrípetes postprocés, el PSOE, UP i ERC, ha canviat el clima polític, institucional i social radicalment a Catalunya. Normalitat, la paraula més anhelada per una societat que fa tan sols tres anys estava trencada i que avui està més cansada de barallar-se que de res més. Els republicans han aconseguit escapolir-se del xantatge dels vestigis del procés, JxCat, una amalgama que no arribava a partit polític i que tenia sentit durant els anys de manifestació i desafiament a l’Estat. Va néixer a mercè del victimisme que li propiciava un Partit Popular al Govern d’Espanya que no comprenia la diversitat d’aquest país i del voler deixar en el passat remot la corrupció de CiU que avui els persegueix. Pere Aragonès hi ha posat valentia política i sense deixar-se fer xantatge, sota pena de deixar de ser un partit ‘indepe’, va deixar que els devoressin les mateixes bases radicalitzades que els van permetre créixer. El govern del PSOE i UP està mirant de fer una política restaurativa dels errors que també es van cometre durant el procés per la part del Govern d’Espanya. Prendre’s seriosament ERC com un soci del Govern, els indults i ara la reforma de la sedició en formen part. I a mercè de la situació en què ens trobem tres anys després, podem dir que estan sent útils, no per acontentar l’independentisme, que mai s’acontentarà amb res diferent d’un referèndum per a la independència, sinó per a la societat catalana que no entenia la narrativa d’un Govern que no respectava la qüestió diferencial. Resulta tremendament preocupant que alguns partits que van gaudir dels rèdits del procés als dos costats de l’eix nacional-independentista continuïn en la dinàmica centrífuga malgrat saber quines conseqüències polítiques, econòmiques i socials va produir. La reforma de la sedició és com els indults, afecta molt poques persones directament, però en beneficia moltes d’altres de manera indirecta. Les condemnes als líders del procés estan ja als llibres d’història, són inamovibles; no obstant, la condemna de la societat catalana pot redreçar-se per encarrilar-la cap a l’articulació de la pluralitat per mitjà de la democràcia, lluny de la violència de carrer, de l’alteració del normal funcionament del parlamentarisme i, com passa ara, de la discrepància dins del compliment de la llei. La conjuntura propicia l’acord polític per a la reforma de la sedició. En aquests moments, no hi ha risc que es trenqui Espanya, el que està trencat és l’independentisme polític i en declivi el seu suport social. Que això dona aire a un ofegat Feijóo, pot ser, però s’agrairia una oposició que treballés per evitar una altra alteració de l’ordre constitucional com la que es va forjar mentre ells eren al poder, perquè allò va ser la màxima expressió del fracàs de la política. No obstant, la seva posició actual, més entossudit a atiar el foc que a calmar les aigües, no només demostra la instrumentalització política de la qüestió territorial, sinó també el futur que ens espera quan tornin a estar en el govern, com va passar amb Rajoy i Aznar.

Sedició: tres anys i tres actors

La voluntat política del PSOE, UP i ERC ha canviat radicalment el clima polític, institucional i social a Catalunya

El més llegit