Pedro es mou i Rufián somriu

Molts nervis, moltes i llargues converses fora dels focus. Pactes complexos que es cuinen a foc lent. I que per a uns serà un got mig ple. Per a d’altres, mig buit. I per als extrems, un desastre. Jordi Turull afortunadament és avui al carrer i pot fer política. O ho intenta davant un Puigdemont que ordena i mana, des de la qüestió de confiança ‘fail’ fins a qualsevol càrrec de pes. Turull pot exercir de secretari general de Junts gràcies, per descomptat, a uns indults pels quals van donar la cara uns però se’n van beneficiar tots. És com aquesta vaga de final «feliç» que uns llauren i d’altres es miren amb menyspreu. Però després, els beneficis, tot i que mai de màxims, repercuteixen indiscriminadament. La política torna. I els acords que, és clar, seran rebutjats i combatuts amb bel·ligerància pels extrems. A Rufián, entre d’altres, ‘frontline’ republicà en el Congrés de Madrid, li va costar dissimular un somriure de satisfacció amb tot el que han anomenat des del maximalisme de «retòrica buida», com remarcava ahir el president Pere Aragonès. Cau el delicte de sedició, que no és una qüestió menor, davant l’incendi que provocarà en el flanc dretà. Pedro Sánchez, com amb els indults, ha transigit en un punt intermedi. Cedint en el bàsic –excarcerar els condemnats– però mantenint la seva inhabilitació i sense resoldre l’encallador pecuniari que suma ja desenes de milions d’euros. La dreta –on els nervis afloren després de la tendència que dibuixen les últimes enquestes– s’aferrarà a aquest nou mantra per perjudicar el Govern de PSOE i d’Unides Podem. Els anomenaran venpàtries, traïdors i altres floretes. D’altra banda, res que no ocorri a Catalunya. Els extrems disparen al centre, conscients que han de tensar la corda per treure rèdits. Junts s’acarnissa amb ERC com el PP s’acarnissa amb el PSOE. De vegades amb arguments que semblen una calcomania. Si s’intercanviessin les banderes podrien mantenir les seves invectives sense modificar res dels seus discursos, atribuint a uns i d’altres –des de les seves respectives trinxeres i amb ardor guerrer– haver-se venut al diable. En el cas del PSOE de Pedro Sánchez hi ha una qüestió de fons molt notable a més d’atribuir-se la desescalada i d’haver desinflamat el conflicte a Catalunya. I és si aposta amb fermesa per consolidar les aliances amb Unides Podem i la perifèria –en particular, pel seu pes en diputats, amb els republicans catalans– o si torna a allò de sempre. Com aquella nefasta campanya electoral que Sánchez va buscar amb afany amb un discurs que s’assemblava massa al de Ciutadans. Ara com ara només hi ha un camí per evitar un govern de la dreta i l’extrema dreta. I és que hi hagi una alternativa que sumi, i això només és possible si es repeteix l’aritmètica del 2019. Després, és clar, hi ha la necessitat de corregir el biaix dretà de la judicatura, entre d’altres. També en això hauran de ser valents. Cal afrontar aquesta renovació amb determinació, sabent el que es vol i no permetent més filibusterisme. Això o quedar a mercè d’uns jutges que sovint sembla que se situen a la dreta del Partit Popular, malgrat el que s’infereix d’això. O un dia ens trobarem amb un TC que posi en dubte des de l’avortament (com el Tribunal Suprem dels Estats Units) fins a qualsevol llei de memòria històrica, des de la laïcitat fins a la pluralitat lingüística, des del dret de vaga a les prestacions socials universals.

El més llegit