Narcís Comadira: La poesia com un sac de sorra contra el riu del No-res

Fa molts anys, Jaime Gil de Biedma va preguntar al seu amic Narcís Comadira quants poemes escrivia a l’any. El poeta gironí, que ara n’acaba de fer 80, li va contestar: “No ho sé, uns deu o dotze”. Tampoc no era una xifra exacta. Comadira mai no ha tingut pressa, perquè sap que el poema exigeix una fixació artesanal, però, al mateix temps, demana espai, distància. És un procés lent, de decantació, o com ell mateix ha dit, “escriure és excavar, buscar tresors amagats, entendre la llengua com un jaciment on pots trobar una moneda d’or o una terrissa escantonada”. Comadira, per descomptat, va tornar la pregunta i Jaime Gil va dir: “Yo, uno, quizás dos”. I va afegir: “Ya te llegará”. La trajectòria de Comadira (des del seu primer llibre, 'La febre freda' (1966) fins a l´últim, 'Els moviments humans' (2022), és extensa i fecunda, però alhora mesurada i cada cop més concentrada, més al límit del llenguatge, més conscient de la transcendència del poema que, com ell mateix explica, “s’ha d’escriure a mà, perquè la poesia està lligada al cervell”. Primer, l’escriu en un paper; després el fa créixer o l’escurça en un altre paper, “i quan ja té un cert cos ho apunto a mà en una llibreta, a la pàgina dreta, i deixo l’esquerra buida per fer correccions”. De tant en tant, el rellegeix i hi fa canvis o torna a la primera redacció, “i quan veig que s’aguanta el poso a l’ordinador”. L’anècdota de Jaime Gil, la va explicar aquesta setmana en un acte d’homenatge octogenari de la Institució de les Lletres Catalanes a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. Una vetllada emotiva i discreta que va acabar amb una lectura de l’últim poema que Comadira ha escrit (¿potser l’únic que ha escrit aquest any?), una corprenedora versió del 'Cant de la Sibil·la' que descriu, en la millor tradició apocalíptica, desgràcies terrenals en el dia del Judici. “Una mica terrorífic”, diu, abans de recitar-lo amb saviesa de poeta i veu profunda de rapsoda. Es defineix com a “pessimista de mena” (també en relació al futur del català, que el fa patir en versos i en confessions, públiques i privades) i “més aviat poc sociable”, i fa temps, el 1972, va escriure que era “mascle i gironí, de mitja estatura, cabell castany, ullets de marrec trist”. El cabell ja és blanc a hores d’ara, però la mirada, que continua amb un deix de tristesa, també amaga somriures malèvols, de murri, de persona que observa el present amb desencant però, al mateix temps, amb “l’esperança que es lleva cada matí”, com deia Charles Péguy. La poesia de Comadira, que parla de la natura i de les pedres, de la memòria i de l’aigua, de la llum que emergeix de la tenebra, però també de la tenebra, de la fugacitat i la permanència, del desemparament i de l’esclat de la vida, de la civilització i la cultura, s’assembla a allò que va dir Tarkovsk': “L’art consisteix a resar, i aquest art que és oració ens aboca a la transcendència”. El lector que sigui capaç de copsar aquesta alenada, aquest prec, percebrà que l’art li pertany, que aquella poesia que “no fa que passi res” (escrivia Auden), que no fa revolucions ni és una arma carregada de futur, en realitat aconsegueix molt més que tot això: pot arribar a emocionar, és un baluard que protegeix i commou, i que provoca “autèntiques sacsejades”. Pocs poetes han reflexionat tant sobre el seu ofici com Comadira. Per a ell, els poemes són bolets que, a poc a poc, van anar a parar a un cistell que es converteix en llibre, caçats amb mesura, lentament. Són ordre i confiança en la llengua. “El poema”, escriu, “com l’edifici, com el quadre, com un suquet de peix, comença i acaba en ell mateix, en el seu propi sistema de proporcions i ressonàncies”. El poema és també un “sac de sorra” que mira de contenir “la massa espessa de les aigües anorreadores de la meva llengua i, per tant, del llenguatge, i, per tant, del sentit de la vida”. Han sortit uns quadres i un suquet de peix. El Comadira pintor, que neix pràcticament a l’ensems que el poeta, beu dels frescos de Cnossos i de Paestum, dels vitralls de la catedral de Girona quan s’hi embadalia de petit, de Piero i Masaccio (“sempre dic que m’agradaria ser un pintor del segle XIV i pintar frescos”), de Cézanne i Morandi. Arbres amb colors mats, roques d’on emergeixen pins, blocs de pedres que recorden els de Giotto. Sense figures humanes. I la cuina. El poeta i l’artista cuiner, que prepara una colossal “blanquette de veau” a la casa-estudi de Sant Feliu de Guíxols. Amb la mateixa delicadesa, amb el mateix vigor del poema.

Narcís Comadira: La poesia com un sac de sorra contra el riu del No-res

Per ell, els poemes són bolets que, a poc a poc, van a parar a un cistell que es converteix en llibre, caçats amb mesura, lentament

El més llegit