Caminant per allà, apareixen grafitis i mostres d’art urbà que prenen la temperatura emocional del moment amb més precisió que els vells termòmetres de mercuri. Entre els últims albiraments, un adhesiu a prop del parc Güell i el seu colossal drac de mosaic que diu: «Ni guiris ni porno-Gaudí». A Gràcia, una altra consigna enganxada en un mur, aquesta vegada en anglès: «Being too aspirational is repellant now» (o sigui, davant tanta desigualtat al món, resulta feixuc el conte de l’escala, l’aspiració buida de convertir-se en una ‘influencer’ com Kim Kardashian). Al Raval, una espècie de pasquí, amb el dibuix d’una dona atribolada davant una taula de despatx i una llegenda, escrita amb accent argentí, que aconsella: «¡Querete más! Comprate zapatos más cómodos para trabajar». Una al·lusió als llocs de treball vampírics, sense vacances ni hores extres remunerades ni sous dignes ni contractes fixos. Ni esperança. Afloren aquí i allà diversos desassossecs que semblen beure del mateix pou: la necessitat d’aturar la locomotora.