Els errors es paguen

Quan vostè estigui llegint aquest article, a 14.000 quilòmetres de l’RCDE Stadium, molt possiblement una persona estarà posant-se la mà al seu telèfon mòbil i haurà enviat alguns missatges preguntant quants diners s’han de tornar a gastar al mercat d’hivern. ¿30 quilos? ¿Potser 50? ¿Potser 100? No crec que sigui per tant, però serà comprensible que l’aclapari l’embafament d’aquesta guardiola sense fons que per a ell està sent l’Espanyol. Embafament és el terme que millor defineix el moment actual periquito. Embafat el president, perquè no entén que després del dineral que ha posat no estigui a la Champions, com va prometre. Això no va així, estimat president. El futbol és diferent de tot. I hauria de saber, o algú l’hauria d’advertir, que la fidelitat i la constància és la millor medicina per a aquesta indústria futbolera, i que envoltar-se d’executius que superen exàmens d’empreses de cercatalents no sol ser sinònim de bona medicina. En el futbol no, president. Sense qualificació possible També embafa la rereguarda periquita. Tu ets defensa i indefectiblement no jugues segur quan saps el que tens darrere i sota els pals. N’hi ha prou només amb fixar-se en l’expressió facial que va posar aquest dimecres Calero després d’encaixar el gol del Vila-real. Aquesta vulnerabilitat constant que comença a la porteria, la van aprofitar els groguets per marcar l’únic gol del partit que no té qualificació possible. Ho sento. No la té. És cert que ahir a la nit l’equip no va merèixer la derrota. Però pel que sembla, segons comenten ¿eh?, la classificació de la Lliga no va per mereixements. I haver guanyat dos partits de 14, tots dos per la mínima, transparenta un bagatge del tot impresentable per arribar a l’avaluació nadalenca. En els dos últims enfrontaments hem perdut l’oportunitat d’assestar sengles punyalades a l’Atlètic i el Vila-real, perquè difícilment els tornarem a trobar en hores baixes. Només tots junts Embafats i impotents migcampistes i davanters. Alguns, és clar. No tots. Perquè mires la llista i n’hi ha algun que en la seva vida hagués somiat vestir aquesta gloriosa samarreta. En fi. El que dirà Domingo Catoira, encara director esportiu, és que a l’estiu tenia xavalla per fitxar. Segurament no dirà que va acomiadar Diego López sense tenir un porter pactat i el que va fitxar, el d’ahir a la nit, no pot treballar en això. Al següent porter ja no li demanem que pari, sinó que no se la posi a la pròpia porteria. Embafat el míster, que va venir a aquest club sabent –perquè segur que ho sabia– que per aquí van passar 10 entrenadors en set anys, verificant que l’estabilitat no és el plat fort de la gestió de Chen: donen fe d’això Sergio, Galca, Quique, Rubi, Gallego, Machín, Abelardo, Rufete, la gorra de Rufete, i Moreno. Fins i tot l’afició. Normal. Només ens queda queixar-nos. Però només amb una actitud positiva podem remuntar el vol. Només tots junts.

El més llegit