Zapatero, el felí torna a rondar

Dalí, Julio Cortázar, Margaret Atwood, Picasso, Frida Kahlo.... Són molts els virtuosos que han posat davant la càmera amb els seus gats. Una presència que aporta al retrat dosi extra d’estil i enigma. Davant la fidelitat cega dels gossos, els felins destil·len cert aire subversiu i superb. Jo elegeixo el moment de les magarrufes, semblen sentenciar des del seu racó elegit. Vertiginosos en els seus moviments. Plàcids en el seu ronc. Sempre cauen drets, fins que esgoten les seves set vides. Enigmàtic, desconcertant... Un halo de misteri envoltava José Luis Rodríguez Zapatero quan va arribar a la Moncloa. El suport li va arribar més per que transmetia que pel que se sabia dels seus pilars ideològics. La seva biografia és una peculiar combinació de velocitat i assossec. Va néixer a Valladolid (1960) en una família benestant, amb diversos títols universitaris en l’arbre genealògic i un avi militar executat per no afegir-se al bàndol sublevat contra la República. Mentre estudiava Dret a la Universitat de Lleó, es va afiliar al PSOE i va conèixer la que seria la seva dona fins ara. Amb només 26 anys, va obtenir un escó al Congrés i es va convertir en el diputat més jove. A punt de complir els 40, es va erigir en secretari general d’un PSOE enfonsat en una crisi profunda i aviat va començar a pujar en les enquestes. El 2004 va ser elegit president del Govern central. L’arribada de Zapatero a la Moncloa va suposar un bàlsam per a un país acabat d’esquinçar per l’11-M i les mentides del PP sobre l’autoria de l’atemptat. Davant el bel·licós i corrosiu Aznar –el de les «armes de destrucció massives» i els peus sobre la taula a la foto de les Açores– es va imposar el polític del ‘tarannà’, el que es definia obertament feminista i transmetia sensatesa, modernitat i voluntat de consens. Tot just prendre possessió, va retirar les tropes de l’Iraq i, amb velocitat de creuer, va impulsar una autèntica revolució social: llei de violència de gènere, d’igualtat, de dependència, matrimoni homosexual... El vent va anar de cara durant els primers anys. Als documents classificats de l’ambaixada dels EUA a Madrid filtrats per Wikileaks, es llegeixen alguns comentaris que ajuden a definir el personatge: «És brillant i aconsegueix el millor fins i tot dels detractors que l’infravaloren». «Està ben preparat en els temes fonamentals. Li agrada el diàleg i l’intercanvi d’idees. Porta malament que li facin classes d’alguna cosa, i tallarà la conversa si percep que això passa». «Sempre posa sobre la taula totes les opcions per aconseguir els seus objectius polítics a curt termini». «Es dirigeix més al galliner que als de la primera fila». De totes les observacions, destaca aquesta: «No és un polític de conviccions polítiques, però sens dubte comprèn els espanyols i recolzarà qualsevol política que els resulti atractiva». ¿Va ser això? ¿Va ser la seva falta de conviccions polítiques? ¿Va ser la seva resistència a prendre mesures impopulars el que li va impedir reaccionar a temps? «El més dur de la crisi ha passat», va afirmar el juny del 2009. «Una mica de serietat i menys demagògia», va exigir a Mariano Rajoy, llavors líder de l’oposició... ¡Ai!... Si Zapatero va arribar a la presidència encarnant les esperances d’una esquerra idealista, la va abandonar personificant l’esgotament (quan no la dimissió) del model socialdemòcrata davant la Gran Recessió. El que dispensava receptes socials va acabar retallant l’Estat del benestar i enarborant banderes liberals. El que es va declarar federalista va deixar una fractura més profunda entre Catalunya i la resta d’Espanya. Durant anys, Zapatero va carregar amb la llosa de tots els seus errors. També amb el llot que el PP i la seva esfera mediàtica li van llançar al final del seu mandat. Una campanya d’assetjament i demolició que no va dubtar a tacar la seva vida personal, inclosa la burla a les seves filles menors. Però, recordem-ho, el gat té set vides. «És un polític astut amb una sorprenent habilitat, com un felí a la jungla, per ensumar les oportunitats o el perill», aquest era un altre dels comentaris que va filtrar Wikileaks. I no li falta raó. Avui, l’opinió de Zapatero torna a escoltar-se. El fet no deixa de resultar una mica enigmàtic. Les seves opinions són aplaudides i celebrades, tot i que tinguin més d’obvietat que de saviesa. Això sí, pronunciades amb un somriure serè i bones dosis de sentit comú. Ja se sap, el tarannà. Fotografiar-se amb Zapatero cotitza de nou en certs sectors. El felí torna a rondar.

Zapatero, el felí torna a rondar

L’opinió de l’expresident torna a escoltar-se. El fet no deixa de resultar una mica enigmàtic. Les seves opinions són aplaudides i celebrades, tot i que tinguin més d’obvietat que de saviesa

El més llegit