Més enllà del procés, article de Valentí Puig

És un acte de fe immensa suposar que la societat catalana aviat pugui reconstruir per si mateixa una normalitat dinàmica més enllà del procés. Apagats els contenidors en flames, amb oportunistes i nàufrags giracasaques, aplicades les sentències judicials i amb JuntsxCat torpedinat per ERC, el paisatge després del procés és una inèrcia multiforme, encara en mans d’un búnquer polític que pensa tornar-ho a fer fins i tot sabent que no es pot. Les distintes faccions mediàtiques de l’independentisme disputen sobre qui s’emporta més subvencions públiques. El tres per cent reapareix als jutjats. Si a la Indonèsia convulsa a la dona del corrupte Suharto li deien coneixia per «Senyora deu per cent», ¿qui seria la Senyora tres per cent de la Catalunya pujolista? Mentre es parlava tant del procés no es va escoltar gaire la Catalunya real. Fins i tot el PSC no ha insistit molt a l'hora de reclamar el 25 per cent de castellà a les escoles, sense que les noves dades sobre l’ús del català entre els joves de Barcelona hagin il·luminat la seqüència lògica del 50 per cent. És més: en lloc de preguntar-se si no estem davant el fracàs de la immersió lingüística encara resulta que, si a Nou Barris pocs joves no parlen català, la culpa correspon a la voluntat perversa de l’Estat. L’independentisme es va veure amb forces per imposar estats d’opinió receptius a una Catalunya que se n'anés d’Espanya, sense considerar que així quedaria fora de la Unió Europea. No importava de cap manera ni l’ordre legal, ni la necessitat de tenir majories significatives, ni que les empreses es domiciliessin en altres punts d’Espanya. Pel procés, el risc de generar dues Catalunyes –o tres o quatre– mai va ser una qüestió determinant. Amb l’objectiu d’una Catalunya que era impossible es deixaren de costat totes les Catalunyes reals. El dany causat al pluralisme de la societat catalana equival, almenys, a l’efecte dissuasori d’un camp de mines. Amb més càlcul electoral que sentit del bé comú, la política postprocés, en general, per ara només té en compte panorames de molt curt abast, sense alternatives polítiques de pes. En el passat de l'era moderna, la societat catalana va ser ben capaç d’iniciatives tan heterogènies com la industrialització, les campanyes del proteccionisme, aixecar el Liceu i una Barcelona olímpica, els memorials de greuges i les propostes moderades de Vives, aconseguir la Mancomunitat o, a la mort de Franco, ser part de la concòrdia hispànica i de l'empenta constitucional, que el 1978 va ser una oportunitat decisiva per a Catalunya. Ara, per creuar el pont del desenteniment, per sobre del torrent que arrossega llaços grocs i desacataments, la moderació i el respecte són capitals, perquè és hora de diagnosticar tots els errors del procés amb la voluntat d’un retrobament, d’arbitratges equànimes, transaccions raonables en bé de la coherència civil, estabilitat institucional i puixança econòmica. Sobretot, rehabilitar la confiança. És la tasca més difícil, perquè recuperar confiança sempre és més treballós que destruir-la. Entre desil·lusions, hostilitat, incomprensió i lil·liputisme polític, també seria higiènica una dosi d’aquell esperit regeneracionista que Joan Maragall propugnava.

Més enllà del procés

Per l’independentisme, el risc de generar dues Catalunyes –o tres o quatre– mai va ser una qüestió determinant. Amb l’objectiu d’una Catalunya que era impossible es va deixar de costat totes les Catalunyes reals

El més llegit