Casillas, Piqué i Lord Byron ho saben

Que «la pitjor de les edats mitjanes és la mitjana edat de l’home» ho va escriure Lord Byron i ho saben tant Gerard Piqué com Iker Casillas (com jo). La crisi dels 40, que sovint comença als 35, es manifesta de manera encara més clara en qui ha de penjar les botes. De fet, la nostra sol començar quan busques amb mirament, gairebé amb obstinació, un jugador professional en actiu que tingui la teva edat. Fins ara, tots et semblaven més grans que tu, però, sense previ avís, no ets capaç de trobar ni tan sols un lateral tosc o un porter alopècic a la lliga turca que sumi més primaveres que tu. No hi ha cromo a l’àlbum amb qui poguessis haver compartit orla a l’escola. A més, ni tan sols t’aplaudeix un estadi ple quan abandones el pàdel per un problema al menisc. N’és només un dels símptomes. En la crisi dels 40, fem cara d’anunci de Bisolgrip Forte i mirem al nostre voltant com aquest caminant perdut que es pregunta com ha arribat allà mentre es rasca la coroneta en una rotonda d’un polígon industrial. La vida és com una cervesa de la qual ja t’has begut la meitat: en queden, si tot va bé, molts glops, però els més frescos i espumosos van quedar enrere. Hi ha qui involuciona i protagonitza un ‘remake’ sense pressupost de la seva adolescència (sabates de color vermell, anell al polze, discoteques en dimecres) i qui fa el contrari: intenta semblar més gran del que és, desenvolupant un discurs nostàlgic segons el qual tot (la música, els llibres, les valls, fins i tot les pizzes margarida de Casa Tarradellas) era millor abans (quan ell era jove). Estan, uns i altres, «en la meitat de la vida, amb el camí dret ja perdut», com va deixar dit Dante a ‘La divina comèdia’ (com veuen, ja existia aquesta crisi al segle XIV). El mecanisme és el mateix, si no pitjor, en el cas dels futbolistes d’elit: la seva crisi és com l’espectacularització de la de tots, amb focus i estadi ple. Fa cinc minuts eren criatures trepitjant una pilota (amb una setmanada milionària) i ara són, de sobte, adults. Fan exactament el mateix que la resta dels mortals, però molta més gent els veu: no és el seu nebot adolescent qui es riu dels seus intents amb TikTok, sinó mig planeta amb connexió a internet. Molts canvien de parella (l’habitual, per una altra de més jove), assagen coreografies, fins i tot intenten fer-se amics per Twitter dels famosos de 20 anys, com aquest divorciat que intenta convidar a un gintònic prèmium els universitaris en una discoteca del Port Olímpic. Tots aquests comportaments erràtics solen inspirar condescendència per part dels que tenen 20 anys més (al cap i a la fi, hi ha una mica d’exhibicionisme i egoïsme en la crisi dels 40, comparada amb altres de posteriors), hilaritat cruel per part dels que en tenen 20 menys (crec que ara ho anomenen «energia de divorciat») i una tendra empatia no eximeix de vergonya aliena i reconeixement genuí per part dels qui passen la mateixa fase (l’autor d’aquesta columna va néixer el 1980). En el meu entorn, aquesta crisi va connectada també a la música: als 41 escoltes la música com als 14, tot i que, com passa amb les ressaques, aquesta no colpeja igual. D’aquesta variant melòmana parla a la perfecció l’última novel·la de Fernando Navarro (‘Todo lo que importa sucede en las canciones’) i moltes d’altres, com ‘Juliet, desnuda’, de Nick Hornby, en què una parella de mitjana edat visita el lavabo encallat de club on va tocar l’ídol musical del marit: «Si els lavabos parlessin, ¿eh?, diu Duncan. L’Annie s’alegrava que aquell no ho pogués fer. Duncan hauria volgut quedar-se xerrant amb ell tota la nit». Els teus grups se separen i sobreviuen a l’esquena de les teves samarretes de concerts on posa «Gira 1998-1999» (les utilitzes per dormir) o en la repetició a YouTube de gols que vas celebrar en un bar fa 15 anys. Cada vegada que es retira un d’aquests jugadors que van créixer amb tu, estàs una mica més lluny de l’olor de l’àlbum Panini nou i de la música del futbol (25 contra 25) al pati de l’escola. És per això que, quan aquests exfutbolistes agafen el micròfon per dir adeu davant una grada plena de fans, tu també t’emociones al teu saló ple de mobles d’Ikea. No és per ells, és per tu.

El més llegit