La família no és perfecta. Ningú ho és. Hi ha el fill discret, que saps que mai et donarà problemes, que sempre respon tal com s’espera d’ell i que és clavat al seu pare. L’orgull de tots, sense màcula. Després està el díscol. Intel·ligent però mandrós, que sempre cau dempeus, que podria treure matrícules d’honor però que s’esforça el just per treure excel·lent. Hedonista i desacomplexat, allunyat del caràcter de la resta. Sempre a la picota, perquè la resta de familiars no entén perquè ha de ficar-se en tots els embolics. Tot i que en el fons dels seus cors, els encanta que sigui així. Un vers lliure.