L’‘esperit Tarradellas’ com a solució al procés

Si valorem un representant polític per la capacitat d’unir voluntats, de resoldre problemes col·lectius, de superar malalties històriques i de cohesionar la ciutadania entorn del seu lideratge, no hi ha dubte que Josep Tarradellas ha sigut el president més transcendental des del restabliment de la Generalitat. Després d’un llarg exili durant la dictadura franquista, Tarradellas va tornar a Barcelona el 1977 i va deixar per a la història el seu cèlebre «Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí». Va ser un gran home d’Estat que estimava Catalunya i Espanya, tal com es va reflectir en la seva acció política fins al final del seu mandat, el maig del 1980. Va considerar complerta la seva missió al reinstaurar la Generalitat, conciliant i integrant aquesta institució a la nova Espanya democràtica. Tarradellas va ser entrevistat el 1980 per Julio Merino, director del ‘Diario de Barcelona’, a qui, després de confessar «l’horror de la Guerra Civil», va revelar que, 40 anys després, es va trobar a Catalunya amb uns «joves ambiciosos» (Jordi Pujol, entre ells) i alguns «vells ressentits» (com Heribert Barrera) que «volien tornar a aquells temps». Sobre el cas Banca Catalana, la seva predicció va ser tan encertada com demolidora: «Coneixent el personatge (Pujol) pactarà fins i tot amb el diable per ser president i s’escudarà en el càrrec; s’embolicarà en la bandera i culparà Madrid, fent-se la víctima que Espanya ens roba i ens trepitja la llengua». ¿Els sona? L’abril del 1981, Tarradellas va escriure que, des del primer dia, el Govern de Pujol es va esforçar a trencar amb una etapa esplendorosa de la relació de Catalunya amb la resta d’Espanya, que tant havia costat reconstruir. Preconitzava que el període del president Pujol portaria a la ruptura del poble català, recordava amb amargor el que va passar l’octubre del 1934, quan es va enfrontar a Lluís Companys per la proclamació de l’Estat Català, i advertia que el 1981 s’estava encoratjant, de forma molt irresponsable, una nova confrontació amb Espanya. «És urgent –alertava– que es recuperi la unitat que va trencar el senyor Pujol i ens oblidem del que ens separa; Catalunya és massa petita perquè menyspreï cap dels seus fills i prou gran perquè hi capiguem tots». És fàcil imaginar, transcorregudes quatre dècades d’aquelles profecies, que si els inquilins del Palau de la Generalitat s’haguessin contagiat de l’‘esperit de Josep Tarradellas’ en lloc d’alimentar el nefast llegat polític de Jordi Pujol i dels seus deixebles, avui no tindríem el greu problema que tenim a Catalunya. Un llegat, sigui dit de passada, que va quedar perfectament reflectit en el «Programa 2000» o «Estratègia de recatalanització», publicat a EL PERIÓDICO el 1980. Si Tarradellas aixequés el cap toparia contra un esguerro, contra un projecte nacionalpopulista cuinat a foc lent que ens ha portat a la fractura social i la decadència econòmica. Jordi Pujol va concebre, va alletar i va donar les primeres papilles a aquest esguerro polític que ens ha separat. Un dels seus deixebles, Artur Mas, el va engreixar i va catapultar el procés. Carles Puigdemont va donar una empenta radical al projecte convocant un referèndum unilateral i il·legal i declarant la independència durant nou segons, abans de fugir. Quim Torra recordava que calia «pressionar» i durant el seu mandat vam patir uns actes de gran violència als carrers de Barcelona, fruit de la frustració pel fracàs i la impotència. Avui, les restes de l’independentisme s’apunyalen per l’esquena i el president Pere Aragonès aspira a hegemonizar el poder desplaçant el sector convergent, en hores baixes. Hi havia una altra manera de construir Catalunya, però es va imposar la de Jordi Pujol i el seu projecte excloent; es van imposar els qui van menystenir Josep Tarradellas, a qui van voler llençar a la paperera de la Història. Ara ha arribat el moment d’oblidar aquest desgraciat període històric i de tornar a començar des de la convivència i la concòrdia. Hem de treballar units i amb energia positiva per impulsar projectes compartits, que realment interessen a la ciutadania. I, per descomptat, hem de fer-ho amb respecte absolut a l’Estat de dret, que garanteix les llibertats de tots. Hem de fer-ho, en definitiva, amb l’‘esperit Tarradellas’.

El més llegit