Els madrilenys van votar bé, segons Vargas Llosa, a diferència per exemple dels colombians, que ho van fer ‘malament’. Aquests votants savis de la capital que presumptament la van encertar amb el seu vot van ser els mateixos que van patir els últims dies el caos absolut de la sanitat madrilenya. La reobertura dels centres d’atenció primària, tancats al març a causa de la pandèmia, ha derivat en una espècie d’apocalipsi sanitària: la falta de metges, serveis d’infermeria o zeladors, sumada a faltes d’equips, atacs d’ansietat i fins i tot trasllats en Uber en plena nit, han provocat que només 28 d’aquests 78 centres poguessin comptar amb prou personal i els mitjans mínims d’atenció bàsica. Madrid és ara mateix un lloc on el millor és senzillament no posar-se malalt si un vol evitar una desagradable odissea. No obstant, la fallada massiva del sistema no és nova, tot i que mediàticament hagi aconseguit ara un mínim d’atenció. Tot va començar arran de la pandèmia i, com ha recordat Més Madrid, quan Isabel Díaz Ayuso, en una mesura sense precedents, va decidir tancar 60 centres d’atenció primària i desviar l’assistència a Ifema i al tristament cèlebre Zendal. El Col·legi de Metges de Madrid va denunciar llavors que la sanitat madrilenya es trobava en una situació «tercermundista» i diversos alcaldes de la zona metropolitana van advertir que s’estaven desmantellant centres bàsics per al funcionament normal dels barris. El resultat, ben conegut, és que la gestió de la pandèmia a la Comunitat de Madrid ha sigut una catàstrofe de tals dimensions que va ser la regió europea, segons el Baròmetre Europeu de les Regions, amb més excés de morts, és a dir, amb pitjors xifres de víctimes.