La grandesa de les democràcies és que siguin capaces d’expulsar els seus autòcrates abans que aquests puguin destruir el sistema. Ha passat al Brasil igual que abans va passar als EUA. Un triomf de la democràcia, que no evita el risc d’un retorn, però envia senyals d’esperança després d’una inquietud profunda. En la batalla per la Casa Blanca, tot apunta que la pluja de vots demòcrates va ser més pel rebuig de Donald Trump que per la convicció del projecte alternatiu. Al Brasil, el fort Bolsonaro ha sigut expulsat potser també més motivat pel temor de quatre anys més de deriva autocràtica que per la confiança en Lula da Silva, un candidat empresonat, líder d’un partit, el dels treballadors, que va estar fa només quatre anys a punt de desaparèixer. Tots dos països han aconseguit el miracle de recuperar el camí democràtic, però estan trencats per l’eix. Els perdedors estan a poca distància, són revengistes i encaixen malament les derrotes. En la divisió, la seva ombra amenaça com la d’un assetjador en un atzucac. La radicalització amb què han exercit el poder genera odi i això preval. Tanmateix, en la comparació, a diferència de Donald Trump, que va aconseguir implantar una doctrina autoritària segrestant el Partit Republicà i amenaçant els congressistes díscols, a Bolsonaro en canvi, li han fallat els ressorts del Partit Liberal brasiler. Bona part dels càrrecs de responsabilitat van acceptar la derrota mentre el líder jugava a l’ambigüitat amb els seus partidaris tancant carreteres, qui sap si en un intent similar a aquell que va portar al setge de la Casa Blanca. Jair Bolsonaro s’ha mirat tant al mirall de Trump, que ha acabat tenint la mateixa sort.