El guerrer cavalca

Hi ha pocs començaments tan gloriosos com el monòleg inicial de ‘Ricard III’. El duc de Gloster, que serà rei, aquest home «tan feble i estrafet», es lamenta del final de la guerra perquè ara tothom es dedica a gaudir de la vida. Ell, no. Ell és tan lleig que pensa que només podrà fer el mal («he decidit mostrar que soc malvat») perquè tota la resta és molt avorrit. Tot i que la conclusió del seu parlament és aquesta, la descripció del final de les batalles i el retorn a la llar és incommensurable. Diu: «El rostre fosc i arrugat de la guerra s’ha endolcit, i, en comptes de muntar corsers armats per espantar les ànimes d’horribles adversaris, ara el guerrer cavalca dins la cambra d’una dama, gronxat pel sensual llaüt». El que serà Ricard III a còpia d’intrigues i assassinats no es contempla a si mateix en aquesta tessitura, però sap que tots els altres ho fan. S’ha acabat la lluita i arriba el descans del guerrer. Penso en aquest fragment de Shakespeare mentre el Barça juga un partit de 90 minuts (¿era contra l’Almeria, oi?) que en realitat és una llarga espera fins que arribi el minut decisiu que, en la nit freda de primers de novembre, es concreta exactament en el 83’58’’, que és el moment exacte en què Gerard Piqué abandona el Camp Nou, s’abraça amb Christensen i diu adeu. Simbòlica caminada Tant la parsimònia del jugador com les abraçades a tots els membres de l’equip i la lenta, simbòlica caminada cap a la banda fan pensar en un partit amistós. González Fuertes no apressa el central, sinó que el saluda somrient, i les comparses de l’Almeria (¿era l’Almeria, oi?) fan això, de comparses. Hi penso perquè el monòleg de Ricard III parla d’un final i d’una nova era. Descriu glorioses jornades i preveu futurs amables i frívols. Per sort per a Piqué i per a la seva agitada vida sentimental, no té la lletjor de Ricard III. És exactament el contrari. I ell ha triat (i en això ha sigut intel·ligent i sagaç) un comiat just quan estava a punt de creuar la frontera de la humiliació. Ha sabut revertir els xiulets en eufòria col·lectiva. El famós vídeo (el més vist en català a tot el món, tret d’alguna cançó de Rosalía o de Dàmaris Gelabert) és una calculada inversió de futur que només calia arrodonir amb la precipitada data d’aquest dissabte. David Arnau, lingüista audiovisual, ha escrit que «ha aconseguit que tothom parli d’ell com si s’hagués mort». Màrius Serra hi afegeix: «Huckleberry Piqué», en referència al personatge de Mark Twain que contempla, enjogassat i perplex, el seu propi funeral des del cor de l’església. Piqué, amb els clarobscurs d’un personatge singular, ha aconseguit dominar això que ara en diuen el relat. I la base d’aquest triomf mediàtic ha estat justament la immediatesa, la celeritat amb què ha gestionat l’adeu. Ha triat les imatges que li serviran per a futures campanyes, mentre ara celebra el present allunyat de les crítiques. Se’n va del Barça com qui abandona una relació amorosa: «No ets tu, soc jo». O el que va dir ell mateix: «És el moment de deixar-nos una mica d’espai». Ell en sap, d’aquestes coses.

El més llegit