Els morts no parlen, però els vius senten el seu eco. Els morts ja no es mouen, però els vius s’enreden en els seus passos. I es perden, una vegada rere l’altra, en els seus comptes pendents. Les restes de Queipo de Llano ja no descansen a la Basílica de la Macarena de Sevilla. Ja no més honors a l’home que va executar i va pronunciar les pitjors atrocitats. Van preguntar al líder del PP, Feijóo, sobre l’exhumació de Queipo de Llano: «La política ha de deixar els morts en pau». I les cunetes van exhalar, de nou, el tret de la infàmia i el crit que clama justícia. Així continuem, incapaços de pactar sobre el nostre passat. Reproduint el mateix gest de vencedor i derrotat. En les paraules de Feijóo s’hi llegeix més covardia que creença. Por de mostrar feblesa, una actitud mel·líflua, de quedar com un covard... quina trista contradicció.