Zones verdes: compte amb el que desitges

L’onada verda ja s’ensuma al barri, i els veïns comenten excitats els terminis i detalls que van apareixent sobre el projecte que pacificarà alguns carrers, que retirarà els vehicles de la calçada, que portarà zones enjardinades, bancs i algun espai per a gossos i jocs. S’ha acabat el ciment del paviment trencat per les arrels més antigues d’arbres que han vist de tot. Són diversos els projectes que preveuen estendre en forma de superilles o vies verdes un model de ciutat més lent, més net, més amable. Que sigui més sostenible, amb tota la càrrega de profunditat que porta implícita la paraula, ja serà una altra cosa que caldrà veure i, sobretot, lluitar. Al marge de si els plans que emprèn Barcelona, com altres ciutats embarcades en la batalla verda, poden sobreviure als canvis de mandat i als sots que comporta la globalització econòmica, el costat fosc de la ‘verdificació’ dels barris ja ha mostrat la seva cara aquí i allà amb un encariment dels lloguers de locals i pisos. Els problemes col·laterals de contaminació també afloren. Expulsats del barri En efecte, projectes similars ja arrencats als Estats Units i altres països d’Europa han alimentat el fenomen de la gentrificació verda, és a dir, la millora de les condicions de vida d’un barri empitjora les condicions d’una part dels seus habitants: fan que el barri sigui més atractiu, atrauen rendes més altes i la llei d’oferta i demanda acaba expulsant aquells que no tenen un pis en propietat o els seus fills, que han de renunciar a seguir al barri on van créixer quan intenten accedir a una primera vivenda a prop de la seva família. El ‘boom’ immobiliari ja va causar estralls, sense haver-hi res verd pel mig, amb la Barcelona Olímpica que va esponjar barris, va oxigenar la ciutat, va renovar els seus espais. La ciutat va millorar, però ¿quants fills d’aquella època van haver de deixar el seu barri per anar a d’altres de més assequibles, quants van haver d’explorar l’àrea metropolitana, quants se’n van anar encara més lluny per força?. La Barcelona verda ha de ser també sostenible per als seus veïns, i la mateixa brillantor especuladora als ulls d’aquell que veu un negoci en un pis heretat als barris que ara planegen més zones verdes és el revers tenebrós de la mirada espantada dels que temen que els apugin més el lloguer, dels botiguers que no poden competir per mantenir el seu negoci en una àrea de sobte en expansió. L’error de Manhattan Si posem la mirada en altres ciutats del món que breguen amb aquestes paradoxes amb diferent sort, podem veure, per exemple, com Washington està intentant corregir els errors que va cometre Nova York amb un projecte gairebé idèntic per portar el verd als seus barris: Manhattan va obrir una illa verda literal, coneguda com la High Line de Nova York, a partir de la transformació d’un pont en un enorme parc, però l’èxit d’afluència de visitants va danyar la vida dels seus veïns més pobres a l’encarir-ho tot i empènyer-los a buscar altres llocs més assequibles on viure. Washington prepara una cosa similar, però aquesta vegada conversa des del principi amb la comunitat local, preveu ajudes per preservar vivendes socials, prioritzarà els negocis de la zona als nous espais. Sortirà millor, segur, que l’experiment del High Lane de Nova York, però ¿serà suficient per conservar el teixit veïnal i comercial afectat, o és irreversible l’èxode dels més vulnerables davant un projecte així? Pulmons verds a 15 minuts, espais que igualin de veritat les condicions ambientals de vida als diferents punts d’una urbs, un desplegament coordinat i simultani de plans de similar ambició a tota la ciutat, sí que semblen projectes sostenibles. O el projecte es desplega en la seva integritat, a tots els barris, o els riscos de desigualtat s’aguditzaran. Hem d’impedir que l’onada verda arribi en forma de tsunami destructor.

Zones verdes: compte amb el que desitges

Els veïns han d’estar més que mai al centre del projecte de les superilles, si no, els riscos de desigualtat s’aguditzaran

El més llegit