Els EUA es juguen la democràcia

Estem davant un segon assalt a les institucions per part de l’extrema dreta. Aquesta vegada sense un atac al Capitoli. N’hi ha prou amb la violència ambiental que va portar un extremista a intentar trencar les cames a Nancy Pelosi, la tercera persona en importància en l’escalafó. Els EUA viuran dimarts un avanç de les presidencials del 2024 en què pot tornar Trump o algú pitjor. Tot apunta al desastre, no perquè els demòcrates puguin perdre el control de la Cambra de Representants i del Senat, sinó pel tipus de republicans que entraran al Legislatiu: negacionistes de tota mena, inclosa la derrota de Donald Trump el 2020. Els EUA viatgen directes al malson de ‘Gilead’, i nosaltres també. Es diuen eleccions de mig mandat. En aquestes conteses es renova la totalitat de la Cambra baixa i un terç de l’alta, a més d’una trentena de governadors. No fa pinta bona pinta per al partit de Joe Biden. Pesarà més la inflació que la supressió de la llei de l’avortament en alguns estats que ha mobilitzat milions de dones. Tot i que hi pot haver sorpreses, el clima polític afavoreix els republicans, perquè el debat no està en les idees ni en les propostes. Prioritzen les pors d’una classe mitjana blanca que se sent desposseïda. Consideren que els EUA són seus per mandat diví. No volen compartir el país amb minories ni migrants. Prioritzen les notícies falses en un marc incendiari en què ha desaparegut la veritat. Sense la veritat no és possible la democràcia. Trump, Berlusconi i Netanyahu Importen més l’atractiu televisiu dels polítics o els seus estirabots a les xarxes socials que els plans per resoldre els problemes comuns. Sense fets per debatre, triomfen gent com Trump, Berlusconi, Netanyahu. Les regles del joc nascudes del final de la Segona Guerra Mundial han saltat pels aires. El 1945 prioritzaven la seguretat i la necessitat d’una economia forta per reconstruir un continent arrasat. La generació contrària a la guerra del Vietnam va qüestionar aquest món autocomplaent que presumia de democràcia a les seves fronteres mentre envaïa països, col·locava dictadors al seu servei i esclafava aixecaments. Malgrat la magnitud de les protestes mai es va trobar sorra de platja sota de les llambordes. Van arribar els anys 80 i també la revolució conservadora de Reagan i Thatcher, en què es venien les bondats de la iniciativa privada. Va arribar l’estafa de la corba de Lafter, que defensa contra tota evidència que com menys impostos més creixement. L’última víctima del conte ha sigut l’economia britànica en mans de l’efímera Liz Truss. Van carregar contra l’estat del benestar per desmuntar la Sanitat Pública a canvi d’augmentar de riquesa dels més rics. Gran Dimissió Les noves generacions estan menys interessades en la política. Els preocupa la catàstrofe climàtica, la identitat de gènere i el feminisme. El treball ja no els defineix. Són part del que s’ha anomenat la Gran Dimissió, gent que no està disposada a renunciar a viure per un salari de misèria. Saben que l’ascensor social està avariat, si és que alguna vegada ha existit de veritat. Les majories blanques cristianes d’origen anglosaxó no són educades per sobreviure en el tsunami de la revolució tecnològica. Se senten amenaçades per qualsevol canvi, sobretot els que afecten la família i el llenguatge. No es qüestionen un sistema que els ha empobrit basat en empresaris sense escrúpols que els acomiaden per contractar migrants sense papers ni drets. Els han convençut que el problema és l’‘altre’, no el corrupte de la seva mateixa raça. Aquesta Amèrica blanca espantada vol que torni el seu món de privilegis amb les seves mines de carbó i els seus grans cotxes contaminants. Els candidats republicans els parlen de les barbàries del que als EUA anomenen esquerra, que ve a ser una socialdemocràcia bastant conservadora. Fins i tot Barack Obama, que va actuar amb una prudència excessiva, els sembla un radical. És difícil combatre aquesta deriva si no admetem que les democràcies han perdut contingut. En alguns casos són una simulació amb institucions ocupades per milionaris que defensen el seu negoci. A Espanya s’hi afegeix una premsa feble que ha substituït reporters per opinants, les notícies pels ‘trending topic’. Aquesta crisi de qualitat democràtica està esquitxada per crisis econòmiques que empobreixen la majoria. Adquirir un pis és una quimera. Hi ha milions de persones fora de joc que expressen el seu desencant en l’abstenció. El deteriorament és tal que en cada elecció sorgeix algú cada cop més a la dreta, més insensat, més racista com acaba de passar a Israel. Al final del camí espera Vladímir Putin. Confia que un Congrés dominat pels republicans ofegui Ucraïna i li permeti guanyar una guerra que està perdent.

El més llegit