A San Fernando (Cadis) va ser quan vaig entendre el pes del que avui anomenem memòria històrica. Com passava en altres zones d’Espanya que acollien grans casernes en els temps del servei militar obligatori, a principis dels 90 San Fernando era una ciutat bolcada amb l’Exèrcit, concretament amb la Marina i la Infanteria de la Marina, un dels principals motors econòmics de la badia de Cadis. En llocs com San Fernando, tan lluny de la meva Barcelona natal, en una ciutat devota de l’Armada on els infants de marina desfilàvem sempre que hi havia una oportunitat, la mili era una immersió total en un Exèrcit que no era una amenaça a la democràcia però que tampoc era una institució democràtica. Fer la mili a San Fernando era  viure, respirar i sentir en militar dins dels grans aquarteraments i també fora. No hi havia escapatòria, tan sols als racons on es venerava Camarón.