Piqué s’acomiada a la seva manera

Com cantava Frank Sinatra, Gerard Piqué se’n va a la seva manera. Per sorpresa, sense filtracions, amb un vídeo produït amb gust i abans de l’aturada pel Mundial. Ha agafat amb el peu canviat fins i tot el club. De totes les sortides d’un futbolista emblemàtic, aquesta serà sens dubte de les més singulars. Al novembre mai marxa un jugador si no és per una lesió fulminant. Al novembre encara es lluita per ser a l’onze titular. Però Piqué sempre ha sigut diferent. També en el moment de l’adeu. I han passat massa coses aquest 2022, un huracà més que un any per al futbolista i la persona. ¿Per què se’n va ara? Negar que des del club se l’ha empès seria ridícul. Laporta i el seu entorn fa moltes setmanes que pressionen per desfer-se del salari més alt de la plantilla. Hi va haver un acord a l’estiu per rebaixar-se la desorbitada fitxa després de diverses reunions amb el seu agent, Arturo Canales. Però la firma que havia de segellar el pacte que permetia inscriure Koundé no va arribar. Piqué es va fer enrere. Laporta va voler mantenir un tracte respectuós de portes enfora amb ell i Busquets, llegendes abans que res, però la delicada situació econòmica va fer aflorar el vell joc de desgast a través de les filtracions, consumades en una assemblea de compromissaris en què ja no hi va haver lloc per dissimular. El central va ser posat al disparador. Poc després, Piqué va fer un partit calamitós contra l’Inter en la Champions. Ja hi havia el caldo de cultiu creat perquè el Camp Nou xiulés el central de 35 anys, una cosa mai imaginada, i va passar contra el Vila-real. «S’ha sigut molt injust amb tu», va escriure ahir Carles Puyol de manera eloqüent. Xavi ja li va aconsellar a l’estiu que marxés. Va ser el millor central la campanya passada (confessat pel mateix staff tècnic), però la renovació era necessària. Feia falta un altre tipus de defensa, que empenyés amunt, que pogués córrer cap enrere. I l’ha relegat no al quart, ni al cinquè, sinó al sisè central. Massa per a l’orgull d’un futbolista irrepetible, el millor defensa de la història del Barça (alguns diran que Puyol; tampoc ens discutirem). Palanca caiguda del cel Mai ningú s’ha imaginat Piqué pidolant uns minuts. Malgrat les turbulències personals, manté una vida plena, amb infinites inquietuds més enllà del futbol, i la seva estatura històrica i la seva intel·ligència feien pensar que el moment de dir adeu no s’allargaria gaire. La seva petita venjança ha sigut llegir el seu testament futbolístic a l’esquena de la directiva. Laporta va haver de córrer a improvisar unes paraules d’agraïment i reconèixer-li que hagi pensat en la fragilitat de l’entitat. Just el que semblava negar-li fins ara. Però tothom sap que mentalment ha obert una ampolla de xampany. Li ha caigut del cel una altra palanca que li permetrà reforçar l’equip a l’hivern i negociar lleuger de càrregues la tornada de Leo Messi, si és que és capaç de convèncer-lo. Encaixar ara el de Rosario en el límit salarial serà més fàcil. I encaixar-lo al vestidor, també. Messi i Piqué no van acabar de la millor manera. Però aquesta ja és una altra història. És dia per als merescuts elogis. Se’n va, a la seva manera, un gegant dels de veritat, barcelonista de bressol. Deixa dit que tornarà. Ningú pot dubtar que és un fins després.

A la seva manera, Piqué diu fins després

El més llegit