L’últim guerrista

En l’edat provecta, George Bernard Shaw va emprendre la versió definitiva dels seus drames, que va consistir a podar-los salvatgement per reduir-los a una dimensió esquelètica. Va caldre arrencar-li de les mans una obra que li pertanyia, per salvar la fama de l’autor. Alfonso Guerra González només admetria una metàfora literària per descriure la seva peripècia. Mitja vida inventant una Espanya que no reconeix ni la mare que la va parir i l’altra mitja destruint la seva creació amb el pretext de deplorar el maltractament al seu llegat. Alfonso Guerra és el polític més important de la transició espanyola que mai ha sigut president del Govern. Corregeixo, el vicepresident del Govern durant la dècada d’esplendor socialista supera en rellevància alguns presidents del Govern. En una secció titulada amb els àcids acètic i cítric, aquesta exaltació requereix un correctiu immediat. El drama i trauma personal de l’octogenari sevillà va consistir a descobrir massa tard que no només podria haver optat a la presidència, sinó que li agradaria haver sigut l’únic governant que hauria escoltat Mahler a la Moncloa. Fascinant i polaritzador, Guerra va canviar les regles del joc com Cruyff en el futbol, amb una influència molt per sobre del seu palmarès. Fins que l’holandès es va avorrir, en la versió de Simon Kuper en el seu brillant ‘La complejidad del Barça’. És possible que el diagnòstic serveixi per a un vicepresident que no descartava les incursions en el costat tenebrós de la política, a l’anomenar Adolfo Suárez «tafur del Mississipí» o «cap de planta d’uns grans magatzems». González sabia perfectament que després del socialisme venia el país europeu on, segons Solchaga, era més fàcil enriquir-se. Guerra era el responsable d’ocultar aquesta evidènica mercantil. ¿Quants dels deu milions de vots socialistes del 1982 anaven destinats a Guerra? Els suficients per encunyar el terme ‘guerrisme’, sobredimensionat en qualsevol altre vicepresident. El seu corrent també s’ha esvaït, amb Guerra condemnat a les golfes com a últim guerrista. Abans de la clamorosa expulsió dels fastos del quart centenari de la victòria del PSOE, perquè les dècades són segles en l’accelerada realitat espanyola, José Félix Tezanos s’havia pronunciat amb fera innocència. Adjuntem una resposta recent del substitut d’Iván Redondo com a arúspex de capçalera de Sánchez: –Vostè és guerrista, però no coincideix amb Guerra en l’apreci a Sánchez. –No, en aquests moments no coincideixo en absolut amb Guerra. Passa com amb els amics, en unes coses hi estem d’acord, i en d’altres, no. M’afanyo a corregir abans de patir el repudi del lector, Guerra no tenia «amics». Cada vegada que el fan caure, es regira, perquè és possible que el PSOE aconsegueixi avui vots per l’empremta de González, però el partit encara espanta els seus rivals pels trets de caràcter que l’ara expulsat va infondre als socialistes. El primer vicepresident d’esquerres se sent traït per la seva creació, una democràcia que no la reconeix ni qui la va parir. Guerra no pot suportar que els Martínez i les ‘chonis’ de Catalunya s’hagin convertit a l’independentisme, per fer servir els apel·latius utilitzats per un Jordi Pujol també sorprès dels fitxatges estrangers. L’última batalla guerrista va ser, precisament, fulminar l’Estatut en la Comissió Constitucional del Congrés. «El va ribotejar com un fuster», afirma amb el seu somriure vulpina, mentre efectua davant les càmeres el gest del laminat. El Samsó espanyol feia caure el temple des de dins: «Que mori jo amb aquests filisteus independentistes». El pacte d’una Constitució avui inimaginable és una proesa de Guerra tan rellevant com col·locar la vida privada dels polítics off limits, tot i que fos tan decisiva per a la governació com Marta Chávarri, al frustrar la fusió bancària més gran de la història. És clar que Guerra detestava els aristòcrates, perquè feia oposicions a Machado malbaratant. La Moncloa passatgera per un seient vitalici en la Reial Acadèmia. A més de modelar l’Espanya contemporània, també es va inventar a si mateix. Això explica la frustració al descobrir la matussera prosa de les seves prolixes memòries. Ateses les seves ínfules, és el primer autor que obliga a sospitar si una ploma misteriosa va empitjorar l’estil dels seus llibres. Felipe i Alfonso, el PSOE i Mister Hyde. «Dos pel preu d’un», va afirmar el cap del seu bessó abans de fer-li la traveta. Aquesta pàgina pot replicar-se anotant que Guerra no hauria sigut ningú sense González. ¿I González sense Guerra? En un vaticini que ningú pot verificar, el campió dels descamisats entabanaria avui amb la mateixa convicció les classes juvenils.

El més llegit