Sembla que el quadre de Piet Mondrian que està penjat de l’inrevés des de fa més de setanta-cinc anys continuarà exposat de cap per avall al museu de Düsseldorf on es pot admirar. No ho entenc. Hem vist operacions pla més complicades de trasllat i (en cas que fos necessari) de restauració de peces fràgils. No sé per què aquest “Ciutat de Nova York 1” hauria de ser diferent. És cert, això sí, que la fragilitat és extrema. No és un oli ni una aquarel·la, sinó un entramat de cintes adhesives (vermelles, grogues, negres i blaus) sobre una tela blanca. És probable que en la hipotètica operació de retorn als orígens que el pintor va pensar es desenganxés alguna d’aquestes cintes. No crec que hi hagi cinta que, després de tres quarts de segle, mantingui llurs primigènies propietats adhesives. Però també ho és que Mondrian no es va limitar a enganxar cintes, sinó que va construir una combinació de colors que s’encavallen, línies verticals i horitzontals que tenen sentit perquè ell les va configurar així. I no pas a l’inrevés.