Pressupostos ‘fake’

Aquests dies estic fent l’assaig de càlcul de com evolucionarà el PIB durant la transició energètica fins al 2050. Fa mesos vaig veure una cosa semblant al web de Wood Mackenzie i fins i tot m’hi vaig referir en un article on explicava que No pain, no gain, sense patir no hi ha guany. Però ara he volgut repetir l’exercici aplicat a l’economia catalana. El problema rau en el fet que la transició no es pot fer de forma voluntarista, esperant que la gent canviï les seves inversions i maneres de fer perquè entén que així ha de ser. No, la transició es fa a mesura que hi ha pressió a l’economia que força a l’adaptació. Si l’ús d’un cotxe de combustió no s’encareix, és molt difícil introduir el cotxe elèctric, si el preu del gas continua baix, és impossible que les famílies vegin que han de canviar la seva calefacció per bomba de calor, o que les indústries busquin nous combustibles renovables, com el biogàs o l’ús de la biomassa. Tot això es sabia quan va començar el disseny de la transició. Com es faria per encarir l’ús de combustibles fòssils? A través de la taxa de CO2. Si cada unitat kWh de gas emet 0,18 kg de CO2, si cada kWh de gasoil emet 0,27 kg de CO2, si cada kWh de carbó emet 0,36 kg de CO2, era fàcil anar apujant la taxa de CO2 per pressionar l’economia a fer la transició. Però la UE no va ser valenta i només va aplicar aquest mecanisme als sis sectors més intensius d’energia de l’economia: siderúrgia, química, paper, ceràmica, vidre i electricitat A la resta de l’economia, al transport i a la calefacció o a altres indústries, no els va afectar directament. Encara més greu, la quantitat de drets d’emissions que va posar la UE al mercat va ser massa elevada per fer que el preu del mercat fos alt, i així va ser com el preu va ser insignificant per a l’economia des de 2005 fins 2018. A partir de llavors el preu va passar de 15 a 25€/t CO2 i des d’aquí ha anat pujant fins arribar a 90 €/t CO2. Aquest preu significa encarir el gas en 15 €/MWh i l’electricitat generada amb gas amb 29 €/MWh. Però, vet aquí que el mercat s’ha descontrolat fent el camí i ha fet una pujada de preus de l’energia que ningú s’havia imaginat: si el preu del gas abans de la pandèmia era de 20 €/MWh, ara al mes d’agost va arribar a 313 €/MWh. La gran pregunta que tots els que estem en el món de l’energia ens fem és, a quin preu s’estabilitzarà el preu de l’energia? La meva opinió és que el gas es situarà entre 60 i 80 €/MWh, car per sota d’aquests preus les tecnologies alternatives no es podran desenvolupar. O llavors el preu del CO2 haurà d’arribar a 400 €/tCO2, que és la mateixa cosa. I amb aquesta hipòtesi m’he posat a calcular l’escenari de l’economia en els propers anys. La primera cosa que trobo és que a l’any 2019 el pes de l’energia en el PIB de Catalunya va ser del 4,1% i aquest 2022 serà del 15,7%, la qual cosa vol dir que els catalans ens hem empobrit de cop un 12%, cosa que reflectirà l’economia un dia o altre, és a dir, a partir d’ara mateix. Si l’economia s’ha d’adaptar a noves formes de fer per encariment de l’energia, vol dir que hi haurà menys vols internacionals (el 25% del turisme català), que els productes s’encariran, fent que baixi el consum, que les hipoteques s’encariran, frenant la construcció, que moltes empreses tancaran, augmentant l’atur; en fi, una desacceleració de l’economia considerable. Això ens porta a dir que el creixement de l’economia catalana el 2022 estarà molt lluny del 4,9% previst i baixarà cap al 3,5% per situar-se en negatiu a l’any 2023. Cap economista ho vol veure, però si els preus de l’energia no poden baixar, perquè la transició no ho permet, el PIB continuarà en ritmes de creixement lleugerament negatius, almenys fins el 2032 o 2035 quan l’adaptació de l’economia al nou paradigma s’hagi realitzat de forma important. El pes de l’energia no baixarà del 9% sobre el PIB fins que l’economia hagi fet la major part dels deures en renovables, suposant que els faci. Perquè, si no els fa, la davallada serà més greu i no hi haurà recuperació posterior al 2030. Només el factor inversió en energia de forma massiva pot reconduir la situació. Ara comencen a sortir veus d’economistes, que es diuen experts, dient que a l’any vinent entrarem en una estanflació: un període sense creixement i amb inflació. Al·leluia! Han entès el mecanisme de transició. Es comencen a esverar veient que la inflació baixa però la subjacent (la industrial) no, i comencen a veure que ha augmentat el pes de l’energia en tota la cadena, fet que obliga a apujar tots els preus. El secretari General de la UGT, Pepe Álvarez, que va marxar a l’agost dient que no li vinguessin amb crisis, que ell s’havia guanyat les vacances, ara diu que la indústria és la culpable de l’augment dels preus. És millor que torni a anar de vacances i no torni, perquè no ha entès res. De símptomes per veure que comencem un període nou n’hi ha molts. Divendres les accions d’Amazon van caure fortament perquè es va percebre que les vendes de l’empresa no tornarien a ser com abans, que això ja ha canviat. I, respecte als interessos del capital, caldrà veure fins a quin nivell d’inflació permetran els bancs centrals, si encara es fixen el 2% com objectiu o consideren que amb el nou paradigma poden posar el llindar en el 4%. I no us dic res dels que avui estan fent pressupostos públics amb la hipòtesi que l’economia encara creixerà com abans. En Germà Bel aquesta setmana els ha anomenat 'Pressupostos Fake', fets per polítics ridículs que esperen obtenir encara 3.000 milions més per despesa nova, talment com un nàufrag amb l’aigua a coll que encara pensa anar a ballar al transatlàntic que s’ha enfonsat. Tot això és desesperant, però no voldria pas crear més pessimisme a tothom. El meu objectiu és fer veure que cal adaptar l’economia, que cal deixar de frenar la penetració massiva (no només distribuïda i pitimini) de l’energia renovable. En fi, com ha dit en Josep Lagares en el pregó de Fires de Girona, no cal ser pessimista, però sí activista. Aquest ha de ser el missatge.

El més llegit