Diumenge va transcórrer amb música brasilera de fons per no mossegar-me les ungles –és un dir– esperant l’escrutini. I va seguir així el Dia de Tots Sants, amb idèntica banda sonora, creuant els dits perquè l’exmilitar Jair Bolsonaro no imiti l’estela negacionista de Trump després de l’ajustada victòria de Luiz Inácio Lula da Silva. «Tristeza não tem fim, felicidade sim». Una vegada i una altra, reiteradament la mateixa música, sobre tot un estimat disc doble. «É melhor ser alegre que ser triste, alegria é a melhor coisa que existe». Com que no convé embotir la casa de trastos i restes de naufragis, vaig passar un calvari al seu dia amb el triatge dels CD. Ara freqüento Spotify, perquè resulta molt còmode, però d’alguns discos compactes no m’hauria desprès ni morta, com el que va gravar Vinícius de Moraes a La Fusa, un local de Buenos Aires, amb el guitarrista Toquinho, Maria Creuza i Maria Bethânia. Poeta, diplomàtic, compositor, el blanc més negre del Brasil. Vinícius de Moraes, un dels pares de la bossa nova.