La insuportable lleugeresa de Puigdemont ‘el Legítim’

Carles Puigdemont assegura que el PSOE li ha ofert un final feliç si es presenta davant el Suprem. Com a Meritxell Serret o Anna Gabriel. El que en el seu moment va semblar, sens dubte, desplaure profundament Waterloo. És una cosa entre poc i gens creïble. Sobre la republicana i la cupaire pesava només un delicte de desobediència. Contra Puigdemont o Marta Rovira apunta la sedició. A més de la malversació –se suposa– en el cas de l’expresident. Per això la reforma del delicte de sedició, malgrat que ara com ara no es coneix cap precisió sobre el seu contingut, va poder alimentar expectatives per facilitar el retorn a Catalunya. Però d’allà a pretendre que Pedro Sánchez pot garantir un retorn en llibertat hi ha un món. Entre altres coses perquè el Suprem –en sintonia amb el gruix de la dreta– està en una guerra oberta amb Sánchez a compte dels indults primer i ara la devaluació de la sedició. Entre d’altres. Manuel Marchena considera que aquestes decisions taquen la seva sentència i donen arguments al TEDH per carregar-se-la. S’ha de recordar que ja van ser dos magistrats del Tribunal Constitucional (Xiol i Balaguer) els que van criticar la històrica sentència del Suprem a Junqueras i companyia. Marchena va començar allà a veure amb claredat les orelles al llop. I en aquest context, la carta de Puigdemont –a més de carregar contra Junqueras per enèsima vegada amb malvolença a borbolls– ha donat ales a la dreta per llançar-se en bloc al cap de Sánchez i justificar la seva negativa a renovar el CGPJ. ¿Era aquesta la seva intenció? Potser no. O sí. Perquè si en una cosa es troben Puigdemont i la dreta espanyola és en una estratègia de tensió. Comparteixen a ulls clucs el com pitjor millor, del que treuen sucosos rèdits electorals a costa de crear més problemes i no aportar cap solució. Amb una notable excepció en el cas de Puigdemont, perquè es permet aquesta estratègia simultàniament a promoure acords amb el PSC en la seva obsessiva pugna amb ERC. A Barcelona, Trias prioritza un acord amb Collboni. De la consulta sobre abandonar la Diputació ningú en sap res. Ni de casualitat ja ningú planteja trencar amb Marín. Més aviat tot apunta a prorrogar l’acord sine die. Els més fidels a Puigdemont, com el diputat dretà Canadell, advoquen per investir Illa per fer fora Aragonès. A Sabadell, com en tantes altres ciutats metropolitanes, es dona per fet que si de Junts depengués hi ha PSC per a estona a l’alcaldia. No casa en absolut aquest llançar-se en braços del PSC –tot i que sigui per batre els de Junqueras– amb enarborar el ‘no surrender’. I al seu torn, donar carnassa a Feijóo i els seus com si res. Els indults no van ser amnistia. I tot i que només parcials, van ser un pas endavant. A més d’espatllar la sentència a Marchena. I a més de descafeïnar la sedició, el que a més Marchena entén com un altre cop perquè tem –amb raó– que serà llegit per la justícia Europa com una esmena a una sentència d’un segle. És clar que quan governen l’ego, el rancor i la desraó tot és possible.

La insuportable lleugeresa de Puigdemont ‘el Legítim’

Si en una cosa es troben Puigdemont i la dreta espanyola és en una estratègia de tensió. Quan governen l’ego, el rancor i la desraó, tot és possible.

El més llegit