Francesc de Dalmases, el cavaller que es va equivocar de rei. O de reina

Potser és aquest cognom que enfonsa el seu llinatge en l’edat mitjana. Amb palau inclòs a pocs metres del Museu Picasso i il·lustre prohom: Pau Ignasi de Dalmases i Ros (1670-1718), nomenat cavaller per Carles II d’Espanya, cronista de Catalunya per Felip V i empresonat per austracista. En plena guerra de Successió, va ser enviat com ambaixador del Consell de Cent per aconseguir el suport de la Corona britànica. Si el va aconseguir, va ser massa tard. Barcelona va capitular davant Felip V sense que mai es materialitzés l’ajuda promesa. Dalmases i Ros, refugiat a París, va demanar tornar. I el rei l’hi va concedir. Va dedicar la resta de la seva vida a tasques acadèmiques. Com a intel·lectual, va formar una notable biblioteca de manuscrits. Prèviament, abans dels Decrets de Nova Planta, va crear l’Acadèmia dels Desconfiats, una acadèmia de lletres que promovia l’estudi de la història, la llengua i la poesia catalanes. Sí, potser és aquest cognom, la fantasia de compartir alguna cosa amb aquell il·lustre cavaller del segle XVIII. Repassar el Facebook de Francesc de Dalmases (Barcelona, 1970) té una mica de reflex. Una defensa acèrrima del català, un compromís tenaç amb una Catalunya independent, defensor de causes justes i certa exhibició d’estirp i erudició. Un pare que omplia la casa de llibres i que estimava i vivia entre fum, pergamins i incunables; nits al Boadas i caceres al Pla d’Urgell. Una mare que, cada estiu, portava els fills al Museu d’Art Modern de Ceret: Picasso, Gris, Miró i Maillol. Una àvia poeta... Dalmases comparteix a la xarxa social imatges de muntanyisme i llibres. Moments amb els seus fills, la seva mare. I, per descomptat, també hi ha Laura Borràs. I Quim Torra. I Lluís Llach. I Valtònyc… Abans d’aterrar en política (quan Carles Puigdemont el va fitxar per al Pacte Nacional pel Referèndum el 2016), Dalmases va ser director de la revista ‘Catalan International View’ i fundador de l’oenagé Acció Solidària Igman. La vocació va començar aviat. Amb 16 anys es va incorporar al Ciemen, associació que promou el reconeixement de la «realitat nacional catalana» i d’altres minories nacionals arreu del món. Va treballar en diverses campanyes internacionals de solidaritat amb els Balcans, el Kurdistan o Chiapas. Sí, deia, potser és el cognom. Una herència que fa olor de noblesa, cultura i seguretat. Un vestit de fil selecte que, tot i que invisible, filtra cada gest. Potser per això l’arrogància que tants veuen en com camina. La supèrbia de qui es creu posseïdor d’un llegat, una missió i una veritat. És possible que Dalmases es cregui sincer quan qualifica la seva topada amb la subdirectora del programa ‘Faqs’ de TV3 com una discussió, no com una amenaça. Ja se sap, la frontera entre la vehemència i la intimidació és difusa, segons la vora en què s’estigui instal·lat. Més encara quan qui descarrega la ira és o es creu poderós. Per contra, l’afectada, els que van sentir la bronca i l’expedient intern que l’advocada Magda Oranich ha redactat per indicació de Junts qualifiquen l’incident com una intimidació sense pal·liatius. En detriment de la defensa de Dalmases, afloren nous testimonis que dibuixen una conducta continuada de submissió. Els seus pròxims ho neguen. Fins i tot la seva exdona va sortir a defensar-lo a Twitter: «Li conec les qualitats i els defectes, tots. I precisament per això m’horroritza veure com se l’està tractant i atacant. Mai m’hauria imaginat aquest nivell de toxicitat». I en això, en la toxicitat, segur que l’encerta. L’episodi s’ha convertit en una peça fonamental de la guerra entre sectors de Junts i entre els socis del Govern. Ja ha provocat la dimissió de Dalmases com a vicepresident de Junts i ha generat algun moment especialment grotesc, com la creació d’un perfil fals a Twitter en la seva defensa. Joana Masdeu es deia la falsa periodista parlamentària. Només un excés d’estultícia i supèrbia pot portar a creure que una invenció tan ‘cutre’ no trigaria a ser detectada. Desemmascarada la falsa criatura i l’indigent creador, tots els camins condueixen a la galàxia Laura Borràs. Aquest conjunt d’estrelles megalòmanes, núvols d’arrogància, matèria populista i pols il·lusòria que el conforma. En la caiguda de Dalmases hi ha ganes de derrotar la via Borràs. Potser l’escuder, igual que el seu avantpassat, es va equivocar en la seva aposta política. La reina està perdent el tron. Almenys, sempre li quedarà el refugi de la biblioteca familiar.

Francesc de Dalmases, el cavaller que es va equivocar de rei. O de reina

Potser és el cognom. Una herència que fa olor de noblesa, cultura i seguretat. La supèrbia de qui es creu posseïdor d’un llegat, una missió i una veritat

El més llegit