Tres escenes sabatines

Dissabte a la nit, hi va haver tres escenes que funcionen com a metàfora i resum del que avui és el Barça, un compendi dels últims mesos, de les últimes setmanes, dels últims anys. Primera escena. Koundé es lesiona (una evocació del que ha patit i continua patint la defensa des de l’aturada de les seleccions) i Piqué comença a escalfar ràpidament. Res, tot just un parell de minuts. Llavors, a la banqueta, algú se n’adona que els cordons de les botes de Piqué estan entortolligats. Tot passa molt de pressa. El Barça està empatant i no és qüestió de dir adeu a la Lliga després d’haver dit adeu a (gairebé) totes les altres coses. És una cosa increïble. Jo pensava que els jugadors estaven sempre en pulcre estat de revista, només pendents de col·locar-se les proteccions per saltar al camp en qualsevol moment. Però sembla que no. Piqué es mirava el partit amb sabatilles d’estar per casa o alguna cosa per l’estil. I s’ha de calçar. També pensava que la majoria juguen ara amb botes sense cordons, una mena de mocassins adaptats a la competició. Però no. Piqué és dels d’abans. S’ajunten Busquets i De la Fuente per portar a terme una tasca domèstica tan delicada. D’acord: portar botes a la banqueta potser és incòmode i pot ser que afecti peus delicats, però ¿els cordons havien d’estar precisament cordats (¡i ben cordats!)? Les càmeres de televisió ens mostren els problemes logístics dels seus companys. Busquets no aconsegueix descordar les botes. Dela, que és més pràctic, utilitza les dents per desentranyar aquest nus tan complicat. Per fi, ho aconsegueixen. Final de la primera escena. Segona escena. Ferran Torres té una oportunitat d’or per marcar. Està sol davant el porter i rep una passada lateral. Només ha d’empènyer la pilota. O gairebé. Remata amb la dreta i ell mateix, amb l’esquerra, rebutja el xut. Inventa alguna cosa així com la física quàntica aplicada al futbol. És, alhora, davanter i defensa. Xuta i rebutja. Ell sol, en el mateix instant. És una reconstrucció contemporània de la famosa frase de Cruyff en què el contrari es marca sol. Ferran Torres no marca el gol perquè es marca a si mateix. Final de la segona escena. Tercera escena. Arriba Lewandowski, és clar. ¿Qui, si no? No havia aparegut (gairebé) en tot el partit, però continua sent-hi. Disposat a insuflar petits vapors de felicitat en un terreny erm, sense idees, una roba esfilagarsada, un univers de melancolia galopant. Xavi va repetir després de l’enèsima derrota contra el Bayern allò de l’«equip en construcció», i va afegir una variant: «S’ha de refer a base de castanyes». Hem viscut, ‘avant l’heure’, dies de «castanyada», i no n’hi ha hagut més perquè el polonès ens va despertar a última hora de l’ensopiment europeu. Del «no donem per més» de Messi al «no hi arribem» de Pedri. Han passat dos anys i mig i seguim igual. Amb cordons per cordar, amb trets al peu (el nostre peu) i amb minúsculs miracles que ens allunyen de l’infern però que no ens condueixen al paradís que vam perdre Déu sap quan.

El més llegit