Viure de la il·lusió a través de l’il·lusionisme

Els de «pit i collons» s’han espantat. No es van adonar que els podia passar el que els ha passat que, després de 1.235 palanques i 200 milions d’euros en fitxatges, als tres mesos d’arrencar la temporada, estarien eliminats de l’única competició que li interessa al president, tant per la seva aposta personal com per la seva projecció, com per la seva imatge com per vendre’s com un dels emperadors del futbol europeu. Així, de sobte, sense gairebé adonar-se’n, el Bayern i l’Inter li donen dues bufes, li posen l’altre ull de vellut, i l’envien a la segona divisió europea, ells que van anunciar en una lona gegant que estaven encantats de tornar a veure’ls (els grans) i, no només això, sinó que tornarien a fer-ho. Aquest és el problema: van córrer més que el futbol. I, ara, han enviat els seus redactors a demanar paciència, temps, a esventar que pensen en Leo Messi, a defensar que guanyar la Lliga seria una gran conquesta quan tots sabem que l’únic himne que interessa és el de la Champions. Vendre il·lusió No sé si la família Hernández pensa que es va precipitar en no continuar esperant Víctor Font. El que sí que pot començar a pensar la família Hernández, especialment Xavi, és que va fer malament de comprar-li la idea de guanyar títols ¡ja! a Laporta, amb qui, va insistir ahir, es veu cada dia i parla cada nit. Cosa que no significa que Laporta no tingui l’ànima cremant i llançant espurnes, ja que el ridícul ha sigut majúscul. Els que demanem paciència, començant per Pep Guardiola, que, per cert, ja ha comprat el gol de moda (treu el porter, l'atura amb el pit el 9, si és un mastodòntic com Haaland, millor, i l’enxufa, ¡pura heretgia!), vam perdre amb totes les de la llei. Això de comprem Lewandowski i poc més, comencem a pagar deute, recorrem a la pedrera, construïm un discurs creïble, demanem paciència i ja vindran els títols, va ser una xuilada de Guardiola al Pula Golf, de Mallorca, el seu preferit. Va guanyar la part de pit i collons, que també és perfectament lícita, però més arriscada, més necessitada de guanyar i, sobretot, una mica menys creïble. Ara estem muntats sobre la il·lusió (milers de culers han tornat al Camp Nou) i em temo que els estan entabanant amb il·lusionisme. El passat no existeix ¿Per què?, perquè el futbol ha canviat (ni tan sols, repeteixo, Pep Guardiola és el que era, juga com jugava al Barça i té els futbolistes que tenia) i no es pot viure del passat. Han construït un relat i els importa poc que, a hores d’ara (del futbol) hagi quedat antiquat, desfasat, l’important per a ells és que s’apliqui. El Barça actual, aquesta il·lusió que arrossega milers de culers al Camp Nou, es basa que Laporta els va prometre que tornaria a fer-ho, és a dir, que tornaria a ‘campionar’, a ser el que va ser; Xavi vol ser Pep Guardiola; Pedri, diuen, té coses d’Iniesta; l’ímpetu d’Araujo s’assembla al tigre Puyol; Lewandonski resoldrà com resolia Messi... i així tot. Massa il·lusionisme. Massa passat per ser present. Comença a ser tard, tot i que sigui octubre, per demanar paciència. El que sí que ha quedat demostrat, amb la preciosa i multitudinària resposta de la gent culer, és que l’aficionat hagués comprat el discurs més assenyat i creïble, per això el seu comportament. Pot ser que ells, el públic, sàpiga més de futbol que els que governen l’entitat, que no només estan pensant que torni el ‘gran dictador’ ¿oi, Setién?, sinó que ja comencen a meditar rectificar al mercat del gener tots els errors de l’estiu. Viure de la il·lusió a través de l’il·lusionisme. Agradar mentre els altres competeixen.

El més llegit