¿Què li passa a la dreta?

Hi va haver un temps en què la dreta cultivava la imatge de ser seriosa, fiable, responsable, previsible, pragmàtica i avorrida, sobretot avorrida. Cert, en les seves ales extremes solien pul·lular histriònics, però aquesta amalgama coneguda com el centredreta i el conservadorisme assumia en les seves diferents expressions (la democràcia cristiana a Europa i el Partit Republicà als Estats Units) una imatge de respecte a les institucions i els usos i costums establerts: a la llei, al sentit comú (com els agradava parlar del que anomenaven el sentit més comú), a la responsabilitat i a la moderació de paraula i acció. Per contrast, l’esquerra, tan vistosa, tan acolorida, tan procliu a enamorar-se dels seus histriònics i consumir-los com un amor d’estiu, era menys fiable, sempre sospitosa d’amagar un amour fou marxista a l’armari i un Komintern en un raconet del cor. Per descomptat, aquesta era la imatge; després les faves es coïen com dicta la conjuntura de cada moment i a cada país, amb els seus encerts i errors, amb les seves glòries i les seves misèries. Però en aquest pacte que marca el benestar d’Occident després de la segona guerra mundial entre la socialdemocràcia i la democràcia cristiana, entre el progressisme i el conservadorisme, la dreta era ‘establishment’, i l’esquerra, també, però menys, sempre coquetejant amb verds, amb animalistes, amb feministes radicals, amb lluitadors per la llibertat, amb moviments d’alliberament nacional, amb individus barbuts i noies rastaflautes i amb iconoclastes, dogmàtics i idealistes. Reagan i Thatcher Però un dia la dreta es va tornar això, idealista. La revolució més influent després de la segona guerra mundial la va protagonitzar la dreta: l’onada conservadora de Ronald Reagan (un dels presidents més transformadors de la història dels EUA, com el va definir amb encert Barack Obama) i Margaret Thatcher. Ells van obrir la porta a un altre tipus d’iconoclastes, dogmàtics i idealistes que dibuixaven una corba en un tovalló que mostrava que abaixant impostos es recaptava més; que mitjançant desregulacions els mercats funcionaven millor; que el futur dels serveis públics, la seva supervivència, era eliminar-los, és a dir, privatitzar-los completament; que de les crisis se sortia amb xarop de ricí; que la globalització és bona per als altres; que la ciència és discutida i discutible; que l’Estat simbolitza tots els mals davant l’individu. Després de Reagan van arribar els neocon, tan idealistes que fins i tot van voler exportar la democràcia a bombes, i després d’ells, en uns temps incerts, de profund canvi, dilema de crisis socials, econòmiques, sanitàries i geoestratègiques, els histriònics van prendre a l’assalt la dreta a cavall del populisme. Avui, iconoclastes, dogmàtics i idealistes sovintegen en la miríada de trinxeres de la dreta. En la batalla de les idees, l’esquerra i el progressisme s’han tornat ‘estabishment’ a mida que les seves causes (ecologisme, feminisme, drets del col·lectiu LGTBI...) s’han generalitzat. Però també s’ha tornat ‘establishment’ perquè la responsabilitat s’ha mudat al camp del progressisme, de la socialdemocràcia. Als EUA, el Partit Republicà d’avui –nativista, ultranacionalista i irracional–, pres del trumpisme i de desenes d’altres ismes cada cop més irracionals, des del pensament màgic econòmic fins als creacionistes, avergonyiria Lincoln. Al Regne Unit, el Partit Conservador ha conduït el país a l’abisme del Brexit. A Europa, la dreta oriental lidera l’assalt il·liberal a la UE, i la democràcia cristiana i el conservadorisme tradicional o es tornen invisibles (França i Itàlia) o es mimetitzen amb l’extrema dreta fins a tornar-se irreconeixibles, amb honroses i mai prou elogiades excepcions com Angela Merkel. L’eix ideològic es trenca si la dreta s’escora, ja que obliga a dretanitzar-se la social democràcia i deixa un ampli marge a l’esquerra de l’esquerra perquè neixin i es reprodueixin els seus propis histriònics, que allà mai en falten, que al seu torn es toquen i es retroalimenten amb els de la dreta extrema (o són intercanviables, com els ‘grillini’ italians). En una conversa dogmàtica i sectària en la qual el pensament lliure és traïció, només els purs prevalen i és naïf creure que és possible una conversa política responsable en aquestes condicions. Aquest cap de setmana en tornarem a veure un altre exemple al Brasil, on l’antic líder sindical de profundes arrels ideològiques d’esquerra és la veu de la responsabilitat i del seny davant un candidat de l’extrema dreta perillosament il·luminat. ¿Què li passa a la dreta? Que en molts casos ha deixat de ser-ho.

¿Què li passa a la dreta?

Radicalitzada, la dreta s’ha deixat arrabassar la imatge de responsabilitat i serietat per part de la socialdemocràcia

El més llegit